“Cada dia i mig, un atac contra la llibertat d’expressió”

21/12/18 a les 4:05 pm

Discurs d’Elisenda Rovira, Editora de Mèdia.cat, al Consell Popular de Ministres

Bon dia,

Ja ens disculpareu, però per als periodistes, això d’exercir de “portaveus” d’un consell de ministres se’ns fa com a mínim estrany, encara que sigui de la societat civil i al costat d’entitats i col·lectius que fan una gran tasca, amb qui hem treballat colze a colze. La nostra feina és precisament la contrària: fiscalitzar els poders, siguin quins siguin, exercir aquest “quart poder” sense el qual la democràcia va coixa. Però també som aquí per això: avui des del Grup de Periodistes Ramon Barnils volem denunciar una vegada més que les llibertats d’expressió i d’informació estan en seriós risc a casa nostra. I que els poders de l’Estat espanyol no només NO estan garantint que els periodistes puguem treballar amb llibertat i sense riscos, sinó que estan contribuint DE MANERA ACTIVA a limitar i vulnerar aquests drets fonamentals, que són dels informadors però també de tota la ciutadania.

Quan les forces de seguretat permeten que l’extrema dreta agredeixi i atemoreixi periodistes, quan és un policia fora de servei qui agredeix un periodista i no se’l sanciona ni se l’aparta del seu lloc de treball, quan un tuit crític amb el poder et pot portar a la presó, quan un jutge atempta contra el secret de les fonts, quan hem vist com es clausuraven webs i ara es legisla per poder-les tancar sense ordre judicial, novament ens alcem per dir PROU.

Des del Mapa de la Censura de l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat documentem des de 2015 les vulneracions a les llibertats d’expressió i d’informació. La tardor passada, la repressió contra el referèndum de l’1 d’octubre va comportar un increment sense comparació dels atacs a la llibertat de premsa i informació. Des del tancament massiu de webs fins a les agressions a periodistes als carrers, passant per l’ús dels mitjans públics i privats per a fer propaganda governamental o l’increment de denúncies contra professionals o ciutadans que expressaven la seva opinió, sigui a mitjans o a les xarxes socials. O, per exemple, l’entrada d’agents secrets de la policia a les redaccions de RTVE.

Però el clima d’excepcionalitat segueix present. Des de setembre 2017 a agost 2018) hem registrat 208 incidents vinculats al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Això equival a una mitjana d’un incident contra la llibertat d’expressió cada dia i mig.

Des del periodisme hem patit el setge i les agressions a mitjans i a companys per part de l’extrema dreta (fins i tot uniformada), però també pels poders oficials d’un estat que s’ha descarat. Ja sigui per preservar la seva unitat -com calgui i contra qui calgui- deixant en suspens l’estat de dret, o senzillament per impedir el lliure exercici del periodisme, com va passar la setmana passada a Mallorca. Es persegueix atemorir el periodisme, però també les fonts perquè es busca, en definitiva, acabar amb els contrapesos de qualsevol sistema democràtic.

Hem vist un increment dels cossos policials i judicials a l’hora de coartar els periodistes, però també contra artistes, docents o internautes en general. A l’existència d’un ampli ventall de legislació que regula i restringeix la llibertat d’expressió –la Llei Mordassa, l’enaltiment del terrorisme, les injúries, la protecció de la Corona i altres símbols estatals o les ofenses als sentiments religiosos- aquest darrer any hem vist l’aparició d’una nova modalitat: el delicte d’odi. Un delicte que va ser ideat com una protecció de les minories o sectors socials discriminats o amenaçats, però que la Fiscalia espanyola –i en una interpretació sense precedents a Europa- l’ha utilitzat massivament per perseguir tot tipus de crítiques als cossos policials, els polítics governants o els toreros. Per no parlar del cas del raper Valtonyc que tots coneixeu.

Un aspecte molt preocupant són les agressions, amenaces i insults al carrer, sobretot quan els periodistes estem cobrint manifestacions i altres actes similars.

Si bé les agressions i pressions són creixents en actes de qualsevol signe, no són iguals per a tothom. A les manifestacions amb participació de l’extrema dreta espanyolista es concentren el gruix dels incidents i també les agressions més greus. Recordem les lesions a diferents periodistes durant l’atac ultra a la manifestació valencianista del 9 d’octubre de l’any passat o els cops rebuts per un càmera de TeleMadrid al parc de la Ciutadella de Barcelona a finals d’aquest agost.

Un cas a banda és l’atac rebut pel fotoperiodista Jordi Borràs a Barcelona. Aquest incident és especialment greu per diversos motius: la intencionalitat –no va ser cap acte aleatori sinó que se’l va atacar expressament per la feina que realitza-, l’autoria –el presumpte atacant és un inspector de la policia adscrit a una unitat antiterrorista- i la impunitat: tres mesos després de l’agressió no se l’ha apartat de la seva feina i han declarat com a investigats tan ell com Borràs.

Finalment, denunciem també que des de la tardor passada veiem un agreujament sense precedents del tradicional menyspreu i pressió dels polítics cap a aquells mitjans que no són de la seva corda. Ara ja no es tracta –«només»- de criticar un mitjà o un professional concret sinó que es criminalitza un sistema mediàtic sencer. Una campanya constant que ha posat sota sospita qualsevol mitjà pel sol fet de no alinear-se amb les tesis governamentals o, a vegades, pel fet d’estar editat en català. Si bé aquesta és una tendència política molt transversal –i agreujada i multiplicada per les xarxes socials- altra vegada constatem un clar desequilibri entre la capacitat de coacció i la virulència dels posicionaments que defensen la unitat d’Espanya i els dels independentistes catalans.

El millor exemple el trobem en l’assetjament sistemàtic que han patit els mitjans públics catalans –i en especial TV3- al llarg d’aquest any, inclòs el menyspreu i insults cap als seus professionals, les amenaces de tancament o intervenció, l’aïllament o l’ofec econòmic. Un clima propiciat des de polítics amb altes responsabilitats governamentals i que, al seu torn, ha propiciat nombroses de les agressions i amenaces que els seus treballadors han rebut al carrer. Mentrestant, segueix el control polític dels mitjans de comunicació públics catalans, quelcom que és enormement preocupant i que els partits estan perpetuant.

Des del Grup Barnils no volem acabar sense fer també una crida a la responsabilitat dels mitjans de comunicació. Durant el darrer any hem vist com els grans mitjans han perdut notablement la seva pluralitat interna, com es propaguen els titulars agressius que criminalitzen els moviments socials, com es fa un periodisme “de bàndol” que pretén establir el marc que a Catalunya vivim un clima bèl·lic.

L’onada expansiva de la repressió de la tardor passada es manté i no només no s’ha aturat la pèrdua de llibertats sinó que aquesta s’ha estès a altres temàtiques i territoris. En certa forma, la repressió al sobiranisme català ha estat un laboratori polític que està posant en risc els drets i llibertats del conjunt de la ciutadania de l’estat espanyol.

I davant d’això, què hi podem fer? Entenem que aquesta limitació ha de ser revertida amb més periodisme, amb uns mitjans honestos, plurals, exigents i lligats a valors democràtics, i amb una ciutadania crítica i un teixit social compromès en la defensa de la llibertat d’expressió i d’informació com a drets fonamentals. Sense aquests drets no hi ha democràcia que valgui.

Per un periodisme lliure en uns Països Catalans lliures!

Foto: Dani Codina