Text íntegre de la compareixença del president del Grup Barnils a la ponència de la llei de l’audiovisual al Parlament

21/04/17 a les 4:42 pm

Aquest migdia Ferran Casas, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ha estat al Parlament de Catalunya per fer arribar la veu del Grup Barnils sobre la proposició de llei sobre l’audiovisual.

Us reproduïm el text sencer de la intervenció d’avui de Ferran Casas al Parlament:

«El Grup de Periodistes Ramon Barnils vol agrair al Parlament que li doni de nou l’oportunitat de participar en el debat sobre el model audiovisual del país i també les gràcies a tots els diputats i diputades de la comissió que ens han volgut escoltar i dels qui esperem aportacions.

No seríem, però, sincers si no mostréssim també la nostra estupefacció davant del fet que és la tercera vegada en 6 anys, les anteriors van ser el 2011 i el 2014, que se’ns convoca per debatre sobre les lleis que regulen elements centrals del sistema audiovisual català com són la CCMA però també el CAC, i més concretament la seva governança.

Ens sembla molt preocupant no ja el fet que sigui tan difícil assolir acords duradors entre els partits, sinó que elements tan importants per al país siguin una arma política a llençar-se pel cap cada quinze dies en seu parlamentària i gairebé cada dia fora d’aquestes quatre solemnes parets. Fa només uns dies, i sense donar ni tan sols el benefici del dubte, vostès mateixos van reprovar decisions que acabava de prendre un consell de govern que vostès havien nomenat. Era sobre càrrecs nomenats amb mecanismes que no compartim (com ha passat amb anteriors directius de la CCMA, i així ho hem denunciat) però que vostès van fixar.

Volem fer també un incís sobre quins han de ser, en l’actual context, els elements rectors dels mitjans públics des de l’esperança que els interessi alguna cosa més que el model de govern, el repartiment de cadires a la CCMA i el CAC i les quotes que n’espera cadascú per donar-se per satisfet.

Nosaltres estem a favor dels nostres mitjans públics, els considerem imprescindibles. Al Grup de Periodistes Ramon Barnils els situem com una eina estratègica, una eina de país que no hauria de dependre mai del govern de torn. La Corporació és la principal empresa audiovisual del país, tant per capacitat de producció com per les finestres que explota (televisió, ràdio, internet). Històricament ha estat i encara és la principal eina de normalització del català en els mitjans audiovisuals, molt especialment a la televisió. La CCMA és el principal instrument de promoció de les expressions culturals del país, al mateix temps que ella mateixa és un dels principals referents en la (re)producció i actualització de la cultura catalana.

Socialment ha estat un instrument d’integració a través de continguts atractius amb capacitat per captar audiències molt heterogènies. El Club Súper 3, el club infantil més gran del món, és possiblement el millor exemple d’aquest paper jugat per la CCMA. I políticament és un instrument fonamental en la construcció d’una esfera pública catalana on debatre els problemes que afronta el país i sobre les millors solucions per afrontar-los sense apriorismes ni límits.

Finalment, i no per això menys important, es tracta d’un actor econòmic de primer ordre, tant per llocs de treball com per impacte en l’economia del país. Tot plegat el converteix en una de les institucions amb major poder cohesionador, un element gens menyspreable en una època de societats cada cop més diverses i, per tant, complexes. Des del punt de vista del Grup, insistim, és estratègica. I la CCMA ha de ser també un model periodístic. Ho vaig dir fa uns mesos a l’entrega dels Premis Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació i ho repeteixo ara: el moment polític ens hauria de permetre dir, a més, que una república s’anticipa amb la consolidació d’un sistema propi de mitjans públics i privats, i amb el respecte, la promoció, el coneixement i el reconeixement de la professió periodística com a índex de qualitat democràtica. Que no fem tard del tot però tenim feina, molta.

Som-hi doncs amb el que ens ocupa. La primera petició que fa el Grup de Periodistes Ramon Barnils és una crida a la responsabilitat del Parlament per assolir un consens que permeti aprovar un marc legal durador i que doni certa estabilitat a uns actors clau que actuen en un escenari ja de per si prou complex i prou hostil com per a, a sobre, viure en la inestabilitat permanent.

Com dèiem, la Corporació duu a terme una activitat vital per al país. En un moment en què la CCMA ha d’afrontar tots els canvis derivats de la digitalització i la convergència de redaccions li cal un marc legal estable i consensuat que permeti el desplegament d’estratègies a mitjà i llarg termini mentre s’afronten els reptes del curt termini.

Per la seva banda, el CAC havia d’esdevenir una eina de control independent del sector audiovisual autòcton que ens havia d’apropar a la forma de governar el sistema d’audiovisual propi de democràcies de referència com la francesa, la britànica o les nòrdiques. Malauradament, l’evolució dels darrers anys ens ha allunyat d’aquest ideal i la instrumentalització partidista de l’ens –similar a la que pateix la CCMA– ha esdevingut un problema. La previsibilitat de molts dels seus dictàmens així ens ho indica. De nou, el marc legal canviant –al ritme de les noves majories parlamentàries– no ha ajudat a la seva consolidació com a actor clau del sistema i a prestigiar-lo.

Davant de tot plegat, el Grup Barnils torna a demanar el que ja va posar damunt la taula en la seva compareixença de 2014:

1: Un marc legal integral, sòlid i clar.

2: Un marc legal fruit d’un acord de país on es pactin alguns aspectes bàsics sobre el funcionament i governança tant del CAC com de la CCMA.

Com ja vam apuntar fa tres anys, si una cosa ha caracteritzat la regulació audiovisual a Catalunya des de finals dels anys noranta ha estat la consideració que aquesta era una peça clau, una d’aquelles qüestions considerades cabdals i sobre les quals és important bastir amplis acords que facin palès que cada partit deixa de banda els interessos particulars per defensar el bé comú.

Per tant, hem de lamentar les modificacions parcials de lleis dels darrers anys –tant en el fons com en la forma– i com els que ara s’aborden. Reclamem no pedaços sinó el redactat de lleis íntegres i integradores que endrecin el marc legal del sector a mitjà i llarg termini recuperant l’esperit encetat amb el debat monogràfic sobre l’audiovisual del 1999. S’ha d’abandonar el costum de modificar lleis a toc de canvi de majoria parlamentària i tornar als consensos, tan poc habituals com profitosos.

Des del punt de vista del Grup Barnils, el debat hauria d’anar més enllà del model de govern, sobretot en el cas de la CCMA. Certament, la desgovernamentalització –i en un sentit més ampli, la despartidització– de tots dos organismes apareix com una necessitat bàsica, però no hauria d’absorbir tot el debat, encara que és previsible que ho faci. La nostra intervenció ha de ser entesa en aquesta línia.

El terreny de joc que ens marquen, però, és el d’una CCMA controlada, per via indirecta i a través del seu consell, pel Parlament. És un model perfectible i que no ens hauria d’impedir plantejar-nos, en un futur no massa llunyà, una despartidització més efectiva a través d’iniciatives com la creació d’una comissió d’experts, fins i tot de l’àmbit internacional, que triïn els membres del consell i n’assegurin una posterior independència efectiva.

Anem però al marc en el que ens movem ara, el d’un consell triat pel Parlament. Sobre la composició i nomenament, tant a la CCMA com al CAC, el Grup Barnils proposa tornar al sistema de majories qualificades i eliminar els efectes de les reformes introduïdes els darrers anys. D’aquesta manera, els membres de tots dos organismes, que d’acord amb la Llei d’igualtat de 2015 haurien de ser paritaris, s’haurien d’escollir per majories de dos terços dels diputats i a proposta d’un mínim de dos grups. Així mateix, els presidents de tots dos organismes seran escollits per majoria de dos terços dels consells respectius entre els seus membres. Només en el cas d’un bloqueig irracional i sostingut en el temps i en vàries votacions –que vostès han de quantificar– es podria estudiar relaxar el sistema per evitar situacions poc aconsellables.

En relació al nombre de consellers de cada organisme, no en farem un element central del debat. Des del nostre punt de vista, si el sistema per escollir-los i els perfils seleccionables n’asseguren un perfil professional i políticament independent, no caldrà un gran nombre de consellers per fer-los representatius del Parlament. A fi de comptes, la representativitat política dels membres respon a una lògica partidista de selecció que caldria trencar.

Per mitigar-la, el grup planteja anar més enllà del típic “professional de reconegut prestigi” i establir un règim d’incompatibilitats. Així, es proposa que no puguin ser membres de la CCMA i el CAC persones que hagin format part de governs estatals o nacionals amb càrrecs polítics o de confiança (no diem res de funcionaris de carrera); ni que hagin estat diputats (autonòmics i provincials). Tampoc es podran proposar com a candidats persones que hagin ocupat càrrecs orgànics en partits. Potser (segur, vaja) en algun cas pagarien els justos pels pecadors, però ens sembla un tallafoc possible per evitar que aquests organismes esdevinguin cementiris d’elefants.

En aquest sentit, i en el cas de la CCMA, entenem que caldria estudiar el model de cogestió, entesa també com a corresponsabilitat que ja funciona en països com Alemanya. Perquè no una part del consell escollida per sufragi universal i directe dels treballadors? No som, però, naïf i les mateixes incompatibilitats que haurien de regir la tria del Parlament haurien de servir pels representants de la plantilla.

Per al Grup Barnils és molt important que també es fixin mecanismes que prioritzin els criteris professionals a l’hora escollir els alts càrrecs dels mitjans públics de la CCMA. Així, mentre actualment el consell d’administració escull càrrecs com el director, caps d’àrea o coordinadors, creiem que aquests han de ser promoguts prioritzant la promoció interna però evitant tancar-se a la captació de professionals del sector que no treballin als mitjans públics. Caldria fixar un catàleg de càrrecs a triar per aquest mecanisme, adreçat a maximitzar els criteris professionals a l’hora de confeccionar els quadres directius i millorar la qualitat del servei en un moment en que és important no perdre determinats trens.

En aquest sentit aquest parlament hauria de ser capaç de dotar d’instruments legals, polítics i econòmics la CCMA per afrontar els reptes que planteja la convergència i els canvis en els hàbits de consum de la població. Potser hem perdut el tren del cànon però, com deien exalts càrrecs de la casa fa uns dies en la presentació d’un manifest, és necessari un mecanisme de finançament més estable que no faci dels mitjans públics departaments de l’administració dependents de la voluntat política. Això mentre la fem més competitiva al mercat publicitari –també fixant objectius i incentius pel personal– perquè, que quedi clar, el Grup Barnils no és partidari ni de la supressió de la publicitat ni de l’externalització dels departaments comercials dels mitjans públics.

El debat, per tant, no és si els consellers són dotze o són cinc, el debat és sobre els riscos que pot patir el model si se’n canvien les regles de control en un context tan delicat com l’actual. Que els altres ho facin malament no ens legitima per estar satisfets amb fer-ho només una mica menys malament. Tenim, ara i aquí, l’ocasió de fer passes vers uns mitjans públics de més qualitat, defensors del bé comú i a l’alçada dels reptes que es planteja el país. No deixem escapar, de nou, l’ocasió. Gràcies».