Per la democràcia i contra la censura, prou atacs als i les professionals de la informació!

En només dos anys hem comptabilitzat 55 agressions, amenaces o intimidacions a periodistes i mitjans de comunicació i 17 resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden obstaculitzar la feina dels professionals de la informació. És per aquest motiu que els i les integrants del gremi condemnem la situació amb aquest manifest impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i Irídia i exigim poder desenvolupar la nostra tasca amb normalitat i garanties.

Quan es fa una manifestació, un desnonament, un acte polític o un espectacle, hi anem per explicar-ho. Diem quanta gent hi ha i qui són, què ha passat, per què, com i quan. Ho mostrem en vídeos i fotografies, o descrivint-ho. Si descobrim un abús de poder, un delicte o un conflicte, busquem informació, preguntem, contrastem, ho expliquem i ho retratem. Després ens llegiu, ens escolteu i ens mireu i preneu decisions en base a aquesta informació, o la ignoreu, o la critiqueu -perquè també teniu tot el dret de fer-ho-. Però la sabeu perquè us l’hem donada, perquè hem gastat les soles de les sabates trepitjant el carrer, perquè hi érem. Perquè hi som.

Cap sistema democràtic pot ser-ho sense la informació i l’anàlisi que proporcionem els periodistes. El nostre, tampoc. Sovint molestem algú o altre, tenim punts de vista diferents i alguns de nosaltres diem coses que a vegades no us agraden. Podem ser incòmodes, si treballem bé. Els tuits i les publicacions a Facebook i Instagram no ens substituiran sense que la democràcia es converteixi en la dictadura de l’algoritme. Per això qualsevol atac a la llibertat d’informació és un atac a tota la societat. I que aquests atacs es cometin cada vegada més sovint és un símptoma que indica que una comunitat emmalalteix d’autoritarisme i d’intolerància.

En els dos últims anys s’han recollit 55 agressions, amenaces o intimidacions a periodistes, fotoperiodistes i mitjans de comunicació. Aquestes, sumades als 62 casos de censura a expressions artístiques, acadèmiques o d’altres tipus; als 30 casos de persecució de bloggers, comptes de xarxes socials o de periodisme ciutadà; a les 17 resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden obstaculitzar la feina dels professionals de la informació, entre molts altres atacs, sumen un total de més de 431 vulneracions de les llibertats d’expressió i del dret a la informació; totes elles recollides al Mapa de la Censura dels anys 2017 i 2018 del l’Observatori de Mitjans, Mèdia.cat. Cada vegada que un periodista rep un cop de porra per treballar cobrint una manifestació, una amenaça d’algú que no li agrada el que es pensa que explicarà, un insult dogmàtic, o una agressió per motius ideològics, perdem democràcia. Grau a grau, augmenta la febre de l’autoritarisme i la intolerància. Quan es denuncia o fins i tot s’arresta un fotògraf, un càmera o un redactor per haver fet la seva feina -i això passa aquí, al nostre país- s’apunyala la transparència imprescindible en una societat justa. Aquesta mena de situacions no es poden permetre, i encara menys si venen de qualsevol cos policial, incloent-hi els Mossos d’Esquadra. En aquest sentit exigim que els responsables d’Interior dels governs català i espanyol, Miquel Buch i Fernando Grande-Marlaska, assumeixin les seves responsabilitats pel que fa als atacs policials als periodistes i prenguin les mesures necessàries perquè no continuïn passant. La policia ha de protegir els periodistes, no atacar-los. Mai, sota cap concepte.

Els periodistes no tenim cap obligació de dur braçalets i armilles fluorescents, no tenim perquè anar a les manifestacions marcats com ovelles de ramat tan sols per intentar evitar que els policies ens peguin. Som fàcils d’identificar: duem càmeres, bolígrafs i llibretes, no cridem consignes i sovint anem en grup. Quan ens ho demanen (i a vegades encara que no ho facin) ensenyem el carnet de premsa i si hi ha cops o càrregues fem més cara d’espantats que d’enfadats. Qualsevol ens clissa ben aviat, i el policia que carrega amb la porra a la mà també és capaç de fer-ho, si vol. Dur braçalets o armilles fluorescents només té un resultat: distanciar-nos del que passa, de la gent que ho viu, i facilitar que qui vulgui cometre un delicte o un abús de poder pugui saber d’un sol cop d’ull si té testimonis incòmodes a la vora. Obligar-nos a anar marcats fomenta la impunitat i també fa mal a la democràcia, i per això alguns ens neguem a acatar-ho i d’altres hi tenen fonamentades objeccions.

Som testimonis, però també som molt més. Podem ser la veu d’aquells a qui els tapen la boca autoritàriament, l’esquerda que permet airejar l’abús de poder, un subratllador per fer destacar la injustícia i una eina per combatre la corrupció. Tot això ho podem fer si fem bé la nostra feina, i si no es normalitza que ens ho intentin impedir. Sabem que si fem periodisme molestarem algú que ho intentarà evitar. Però volem que quedi clar que els atacs als periodistes són censura, i que no la permetrem, no ens quedarem de braços plegats patint-la impassibles. I per aturar-ho demanem l’ajuda a tota la societat i exigim als polítics -sobretot als que manen la policia- el respecte i la defensa de la llibertat d’expressió, del dret a la informació i de la llibertat de premsa.

Per la democràcia i contra la censura, prou atacs als periodistes!