Grans periodistes
05/12/08 at 12:00 am
per Xavier Montanyà
El diumenge, 30 de novembre, llegeixo ‘La Terraza’ de Joan de Sagarra,a La Vanguardia, ensopego amb una frase i faig un bot de la cadira. Amig escrit, el cronista comenta el llibre ‘El periodisme silenciat:Just Cabot, vida i cartes de l’exili (1939-1961)’, de Valentí Soler,publicat per A Contra Vent Editors. A partir d’aquí, i fins al final del’article, s’esdevé un fenomen impossible, una seqüència paranormal.Sagarra qualifica Cabot de gran periodista. D’acord. El compara ambEugeni Xammar, que també qualifica de gran periodista. D’acord. I a lesdarreres ratlles, per tal d’introduir una anècdota d’un personatgesecundari relatada per en Cabot, Sagarra diu: ‘En cierta ocasión cuentaun almuerzo en el hotel Claridge de París con otro gran periodista,Carlos Sentís.’ Ep!, això, no, Sagarra. Permeti’m!, mestre. Això, no.No sé si el nostre país ha produït grans periodistes. No ho sé. Bons,sí. Però, si dubto, fins i tot, que n’hagi produïts tres, de grans,allò que és segur és que un no és pas en Carlos Sentís. Qualificar-lode tal desmereix, de retruc, els altres dos i, també l’autor del’article.
Com sigui que, per raons professionals i familiars, conec im’interessa la història de ‘Mirador’, i que veig l’article d’enSagarra, a mig llegir el llibre de cartes d’en Cabot, la meva sorpresaen topar amb el qualificatiu de ‘gran periodista’, aplicat per Sagarraa Sentís, es transforma en indignació. L’opinió que en tenia Cabot,queda inapel·lablement reflectida en una altra carta del mateix llibre.Llegiu-ne el retrat que l’any 1951 feia el gran periodista Cabot del,segons Sagarra, gran periodista Sentís: ‘Aquest noi va començar a’Mirador’, i en Passarell et pot explicar la cara que feien elsoriginals seus després d’haver-los escrit ell i abans de passar a lesmans del linotipista. Després va escriure a ‘L’Instant’, i en MiquelCapdevila es va quedar tan parat de la diferència entre els articlesque n’havia llegit a ‘Mirador’ i els que sortien a ‘L’Instant’, quesense que ningú li ho digués va copsar les raons de la diferència. Idesprés, l’home va fer la guerra, de primer des de París i d’altresindrets, després des de cal Franco, i ja me’l tens heroi, influent iconsiderat. Ara és monàrquic, i àdhuc deixa entendre que els seusviatges no són estrictament periodístics, sinó que estan empeltatsd’altres activitats més importants i delicades. Cal dir, a part tot,que si és un porquet en certs aspectes, jo personalment no puc dir quesigui mala persona perquè als pocs dies d’haver entrat els moros aBarcelona es va presentar a casa meva –això sí, vestit d’uniforme cosaque de moment no resultà gaire tranquil·litzador per a la meva germanaque el va rebre– a preguntar per mi i a oferir-se en tot el que emconvingués. Et diré francament que això és, si vols, d’agrair, però quea mi em sap molt greu haver-li-ho d’agrair. Ultra les seves activitatsperiodístiques (i diplomàtiques, segons diu ell) que em penso que lireporten bastant, no és negligible el fet que havent-se casat amb unaCasablancas de Sabadell, l’home es pot permetre quan ve a Parísd’estar-se al ‘Claridge’ com la Marlene Dietrich.’
D’uns anys ençà, hi ha el mal costum de considerar Sentís un granperiodista. Jo em quedo, com en Ramon Barnils, amb l’opinió d’en JustCabot, i d’Eugeni Xammar, que, a més a més, com sabeu, el va enxamparfent d’espia de Franco. Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes,potser molt bons, però que no van arribar mai a ‘grans’, ni nosaltres aconèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com enSentís, es van encarregar d’impedir-ho. Acció que va repercutir,fatalment, en el periodisme català. Compareu, si més no, ‘Mirador’ i’Destino’. No convé confondre ous i castanyes. Si ells no ho van ferabans, fer-ho ara, és trair-los. No s’hi val. Ni a l’hora de l’aperitiudel diumenge.
Notícia apareguda a: 
