“Els treballs guanyadors del Premi Barnils parlen d’una deixadesa institucional que cal assenyalar”

12/12/19 a les 1:15 pm

Discurs del President del Grup de Periodistes Ramon Barnils, Ferran Casas, a la gala de lliurament dels Premis Barnils 2019 (11/12/19):

Bon vespre,

gràcies a tots per assistir a la gala d’entrega del Premi Barnils. A les pesones que sou reincidents, que en aquest cas és una cosa bona, i als que hi assistiu per primer cop, i espero que no per últim.

Gràcies també a les entitats, administracions i col·lectius que són patrocinadors i col·laboradors del premi: l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació), als companys del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a l’Ajuntament de Sant Cugat -representat avui per la seva alcaldessa-, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, al diari Ara, al Born Centre de Cultura i Memòria i a la DO Terra Alta, que hi posa els excel·lents vins que compartirem en uns minuts. I als nostres presentadors, la Laura Pinyol i l’Oriol de Balanzó.

Els premis són, un any més, un punt de trobada de la nostra professió a les acaballes de l’any i ens serveixen també per fer una mica de balanç sobre com, des del Grup Barnils, la veiem i repassar allò que hem fet i allò que tenim per fer. Són un punt de trobada i la nostra forma de reconèixer i valorar el talent periodístic i un model transformador i crític. Gràcies al jurat dels premis: Mònica Lablanca (Cugat.cat), Isabel Serrano (AMIC i 20minutos), Antoni Bassas (Ara), Joan Maria Morros (nou degà Col·legi, a qui desitgem encara més encerts dels que ha tingut Neus Bonet), Agnès Marquès (directora del No ho sé de Rac1) i Carme Ferré (professora de periodisme de la UAB), que contribueixen a elevar el prestigi del premi.

Cada any, i és una gran satisfacció per nosaltres, els treballs que rebem d’obra publicada són més i costa més decidir. A les redaccions hi ha ganes de fer periodisme, i de fer-lo bé i d’exercir-lo amb compromís. Ajudem-nos els uns als altres a avançar i a no recular motivant-nos a conrear, malgrat que el context no és el que voldríem, encara més aquest model de periodisme. 

Un model que ens ajuda a tenir una democràcia de més qualitat i que, ben segur, reconciliarà la societat amb la nostra feina, massa sovint estigmatitzada per les males pràctiques dels qui cauen en el sensacionalisme, en el tot per l’audiència, en crear bombolles per a adeptes o en la hipèrbole per estigmatitzar qui no pensa com ells quedant-se sempre en el traç gruixut i en la superfície.

El nivell, com crec que es desprèn de les paraules del Joan Maria a l’hora d’explicar el veredicte, ha estat alt i creiem que els premis han d’anar més enllà d’aquesta festa. Perquè els treballs d’Andreu Merino i de Jaume Barrull retraten, en dues realitats del nostre país massa sovint inconnexes -i no només parlem de quilòmetres-, una deixadesa institucional que cal assenyalar. 

Deixadesa permetent el negoci de la misèria de la venda il·legal de claus de pisos ocupats a 700 euros que sembla que no és prou important per les administracions mentre hi ha milers de famílies al nostre país en emergència habitacional. Sentim a dir que la Barcelona del turisme, del Mobile, de Messi i de la solidaritat i els valors té també una altra cara. I no és un tòpic, però cal posar-li cara i exigir que deixem de resignar-nos a la seva existència, que és el que va passar quan l’assumpte es va debatre a l’Ajuntament arran de la informació premiada.

També quan veiem com una part del territori perd població i oportunitats i només es converteix en notícia quan passa alguna desgràcia, com ara els focs d’aquest estiu a la Ribera d’Ebre i les Garrigues, la petjada dels quals retrata Barrull. L’equilibri territorial no va de polítics passejant-se per les fires o remenant cassoles el cap de setmana. Va d’oportunitats, de posar en valor (ara que parlem de crisi climàtica ja no queden excuses) el nostre sector primari i de no condemnar la Ribera d’Ebre, les Garrigues, la Terra Alta o la Conca de Barberà a l’infortuni de les cases buides i les indústries brutes com és el cas del nou abocador de Riba-Roja.

Més enllà del premi, el Grup ha seguit aquest any amb les seves activitats habituals i hem seguit enfortint l’Observatori crític dels mitjans Media.cat, la nostra principal finestra i el que ens connecta amb el conjunt de la societat. Gràcies a entitats que ens ajuden, com ara la Fundació Catalunya, hem pogut analitzar el tractament que els mitjans han fet de temes que han tingut un gran protagonisme en el debat públic o han afectat el nostre sistema de mitjans: el tractament del judici de l’1-O, el debat sobre per què els mitjans han de parlar de presos polítics, el centralisme en el que a vegades cau TV3, com s’ha abordat el cas de la mal anomenada “Manada” de Pamplona o el repartiment de la publicitat institucional per part del Govern de la Generalitat i altres que han estat objecte d’una anàlisi rigorosa i exigent.

Alhora, hem tornat a posar en marxa l’Anuari, que ara posarà més el focus en el tractament mediàtic dels grans temes i en dotar la ciutadania de rudiments per fer una lectura més crítica i més exigent dels mitjans. Més de 400 mecenes ens han donat de nou el seu suport (fins diumenge encara ho podeu fer!) i això ens obliga a no defallir, si és que en algun moment algú havia previst fer-ho. Un d’aquests és el nostre amic i president d’Òmnium Jordi Cuixart, que ens agradaria que ens hagués pogut acompanyar avui, com tants d’altres.  

A la feina de Media.cat amb els informes, l’Anuari, els observatoris com el dels discursos discriminatoris i el mapa de la censura s’hi sumen l’edició de llibres i la formació per periodistes en aspectes d’interès puntual entre altres activitats que duem a terme des del Grup. I, més recentment, un grup de treball sobre la precarietat als mitjans de comunicació. Són àmbits que en molts casos treballarem amb altres associacions o entitats del sector perquè ja ho sabeu que tres canyes pesquen més que una de sola.

Som un grup de periodistes i, com a tal, no podem ser aliens a la realitat que ens envolta. De fet, seria surrealista que fos així. No li girem l’esquena i intentem intervenir des de la nostra posició per canviar-la, per donar la volta a allò que no ens agrada, i ho volem fer encara de forma més proactiva. I no ens agrada, no ens agrada gens, constatar una progressiva pèrdua de drets a la nostra societat, que també ens afecta als periodistes a l’hora de fer la nostra feina. Com s’explica sinó que la Junta Electoral s’atorgui la competència de dir als companys de TV3 i Catalunya Ràdio què poden dir i què no o que ho vulguin fer els polítics, en aquest cas del PSC i el PP, que seuen al Consell de l’Audiovisual de Catalunya?

I tampoc ens agrada, i ens preocupa molt, la impunitat i la permissivitat amb el discurs de l’odi, que després, oh sorpresa!, dóna fruits a les urnes als que els propaguen. Per tant, la nostra feina la fem, com deia, en un context de retallada de drets i d’ascens de les opcions d’extrema dreta. Un moviment que té com un dels principals adversaris la llibertat, també la d’expressió que és la que ha de permetre explicar els matisos de la realitat i comprometre’s des de l’exercici del periodisme.

Ens preocupa que des d’alguns mitjans es blanquegin, o directament amplifiquin, els ultres (ja sigui per qüestions polítiques, d’origen o gènere) sense ser rebatuts immediatament, amb dades però també amb les emocions, que no podem caure en la supèrbia de deixar de banda.

El que ha passat en països del nostre entorn, com ara França o Itàlia, que fa anys que conviuen amb aquest fenomen que ara ja actua sense dissimular a l’Estat espanyol, ens ha de servir d’exemple. Incidir en com els mitjans els tracten, barrar el pas a la seva agenda o combatre-la amb eficàcia seran algunes de les nostres línies de treball. Fent el contrarelat, el Grup de Periodistes Ramon Barnils serà a primera línia.

Tot plegat en paral·lel a la denúncia a l’atac als drets polítics i les llibertats d’amplis sectors de la societat catalana. Aquesta mateixa setmana l’editora de Media.cat, la nostra companya Elisenda Rovira, ha estat a Ginebra presentant davant les Nacions Unides amb altres entitats un informe sobre la vulneració de drets bàsics a Espanya. No callarem a l’hora de dir que la llibertat d’expressió no només s’ataca quan s’agredeixen periodistes per part de policies, manifestants o ultres. Hi ha un atac institucionalitzat per part d’administracions, la justícia i alguns partits quan s’intenta silenciar determinats mitjans, s’amenaça la llibertat a internet o es persegueixen opinions incòmodes.

Som periodistes, és clar que sí. Però també som ciutadans i això ens obliga, per si encara no havia quedat prou clar, a no tenir una mirada corporativa de la professió. A manifestar-nos i a protestar quan, arran de la sentència del Suprem, venjativa i limitadora de llibertats, s’agredeix una setantena de periodistes a les manifestacions, fet que ens va dur a demanar les dimissions del conseller Buch i el ministre Grande Marlaska, responsables últims de les actuacions policials d’octubre.

Ens semblen extremadament greus les agressions per part de qui té el monopoli de la força, però tampoc són tolerables les dels manifestants, siguin del signe que siguin i al marge de la línia editorial, sovint generadora d’aquesta espiral, d’alguns mitjans. Com a periodistes exigim respecte de la ciutadania, però també ens hem d’exigir respectar-la.

Les agressions a periodistes estan passant i no passen perquè sí, i no passen només perquè siguin periodistes. Afecten també altres col·lectius. I passen perquè hi ha un conflicte polític que fins ara no s’ha abordat des del diàleg i la comprensió mútua, sinó des de la repressió i que ha provocat presó, exili, atacs a drets fonamentals i a la separació de poders. I els conflictes, quan són d’arrel política, no es resolen amb menys drets, sinó amb més, com ara el dret a decidir. Això creiem que també cal dir-ho.

Per tant, com us deia, seguirem pressionant, seguirem explicant-nos, i seguirem, amb el premi i altres iniciatives, fomentant un periodisme que ens ajudi a fer una societat més crítica, una societat més apoderada, i una societat més conscient de quins mitjans consumeix i que sigui capaç de llegir-los entre línies. És el nostre compromís.

Acabo, com ja és habitual, amb una frase del mestre Ramon Barnils, que dona nom al nostre grup i que, com moltes de les que va escriure als seus articles o pronunciar als mitjans audiovisuals on tenia veu, no perd vigència i fa pensar: “Els nostres mitjans haurien d’estar més atents a la clientela: els ciutadans. Si no ho estan és que la seva clientela no són els ciutadans, sinó les minories dominants”.

Moltes gràcies a tots i a totes i gaudim ara d’una copa de vi i una bona conversa tots plegats.