Més premsa, més llibertat
03/05/07 at 12:00 am
Quan li van preguntar a Alexis de Tocqueville per què la revolució democràtica havia triomfat abans a les excolònies britàniques de l’Amèrica del Nord que a la Fran- ça il.lustrada, la seva resposta va ser molt contundent: “No tenien censura”. Des d’aleshores ja no en tenim dubtes: sense llibertat de premsa no hi ha democràcia possible.
Abert Sáez, article d’opinió publicat a El Periódico
La celebració, avui, del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa ens recorda aquesta relació indissociable entre premsa i democràcia. Malauradament, encara hem de recordar en primer lloc l’estat de la qüestió en molts països on no s’han assolit els mínims que garanteixen la lliure circulació de les idees i de les opinions. Països on encara no s’han protegit constitucionalment el dret a la llibertat d’expressió ni el dret a la informació. I territoris on aquest reconeixement és hores d’ara purament formal, i no arriba de manera efectiva al conjunt dels ciutadans perquè queda diluït en diverses trames de corrupció política i econòmica que ho impedeixen.
A Catalunya hem avançat exponencialment en aquest àmbit en els últims 30 anys. La transició va fer aflorar una cultura periodística d’arrel democràtica que va saber preservar i actualitzar sota la dictadura franquista la tradició professional nascuda amb la premsa de masses en el primer terç del segle XX. La premsa local i comarcal, el ric ventall de ràdios i televisions de proximitat, i la qualitat de les publicacions especialitzades són singularitats que caracteritzen el nostre sistema de comunicació i que conviuen amb un nombre significatiu i important de grups empresarials en l’àmbit de la comunicació que es projecten al món des de Catalunya. Gaudim d’una cultura professional i empresarial en l’àmbit de la premsa de fondes arrels democràtiques que ens permet, en alguns moments de mà- xima tensió, aïllar-nos de les trinxeres ideològiques del nostre entorn més immediat.
Amb tot, no podem abaixar la guàrdia ni un moment. La preservació de la llibertat de premsa ens obliga a estar contínuament amatents. La globalització de les indústries de la comunicació té conseqüències tant en l’àmbit empresarial com en el professional que proporcionen alhora amenaces i oportunitats. Els grans conglomerats mediàtics tenen en moltes ocasions més força que els estats democràtics; les altes inversions en tecnologia milloren els serveis als ciutadans, però porten algunes empreses a menystenir el seu capital humà; la personalització de la comunicació crea estrelles que poden tenir la temptació de ser més representatives que els polítics electes; les noves tecnologies fan possible que tothom tingui veu a la xarxa, fins i tot els que posen en contradicció la llibertat d’expressió amb el respecte a la resta de drets fonamentals. El joc de llums i ombres és més que evident.
En aquest context, els governs democràtics han de ser summament escrupolosos per evitar que les seves polítiques de comunicació reforcin les ombres en aquest panorama apassionant. Els països més moderns del nostre entorn han optat per evitar confusions, i ja fa temps que han separat el poder polític executiu de la gestió dels mitjans pú- blics, com farà el Parlament de Catalunya en les pròximes setmanes amb la reforma de la llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Igualment, proliferen a Europa els organismes independents, com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, per evitar la interferència partidista en la regulació dels mitjans audiovisuals, malgrat que Espanya sigui encara una illa en aquest sentit. Finalment, com es va evidenciar en el simposi Ajuts a la premsa a Europa, fet l’estiu passat a Barcelona, és imprescindible desvincular la gestió de la informació dels governs de les polítiques de suport a les empreses i als professionals dels mitjans de comunicació.
El nou paradigma en la defensa de la llibertat de premsa és un repte indefugible en les democràcies avançades com la nostra. És una exigència compartida des de fa temps pels professionals més exigents, per les empreses més dinàmiques del sector i pels ciutadans més conscienciats. La reacció política, encara que tardana, és inajornable, malgrat que estigui farcida de múltiples temptacions, que van des del sectarisme fins a la voluntat de preservar l’obscurantisme en determinats nivells de l’Administració. I malgrat que tam- bé una part dels professionals i de les empreses s’emparen en la nos- tàlgia del passat per lluitar contra una onada que no té aturador. Tot plegat no és més que un pas més en la millora de la qualitat de la nostra democràcia, en què les relacions del poder polític amb la societat civil s’han de basar en tots els àmbits en la cooperació, la transparència, la claredat en la definició de les regles del joc i l’horitzó compartit de servei a la ciutadania.
La llibertat de premsa, més enllà d’un marc jurídic democràtic, necessita en els nostres dies professionals i empreses responsables, siguin públiques o privades. Els governs han de limitar la seva intervenció a crear les condicions perquè això sigui possible. Més enllà de la importància estratègica del sector de la comunicació en les economies avançades, no es pot oblidar en cap moment que els subjectes del dret a la informació són els ciutadans i, per tant, els mitjans de comunicació han de tenir les condicions per garantir-ho. Només així esdevenen una aportació imprescindible a la cohesió social i a la millora de la qualitat del nostre sistema democràtic que justifica el suport públic que puguin rebre.
Original publicat a El Periódico.
