Apreciat/da company/a:
Ens tornem a adreçar a tu gairebé des de la desesperació. Som un grapat de periodistes col.legiats que fa molts mesos que tractem de treballar per la renovació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, des de la consciència que la institució no funciona prou bé i la inquietud que els professionals de la informació estem patint una època de transformacions que, en pocs anys, han convulsionat la nostra feina. Un diagnòstic amb què, més o menys, tothom hi està d’acord.
Doncs bé, just aquí és on comença la història d’un desastre. Molta gent va apreciar la nostra proposta i vam aconseguir un quasi empat en les eleccions del 12 de desembre. A partir d’aquí, la candidatura contrària va dividir-se en dues postures: Els que realment volien un Col·legi per a tothom, intengrant la candidatura Antillach i els que no. Dues setmanes desprès -el27 de desembre- el degà Sebastià Serrano va dimitir i els de la seva candidatura no van ser capaços de trobar un substitut. Finalment, la “llista Serrano” va implosionar, i es va autodissoldre. Els desacords interns han estat tan radicals que pràcticament cap dels 18 periodistes que la integraven han volgut presentar-se de nou. Ho lamentem, i uns quants d’ells saben que els hem ofert integrar-se a la nostra candidatura. Són gent vàlida i han fet el que han pogut. Els ho agraïm i comptem amb ells.
Però, enmig d’aquest espectacle, i sense que ningú la cridés, apareix la exdegana Montserrat Minobis liderant un intent quasiinstitucional (aplegant a quatre antics degans) per evitar que hi hagi eleccions i sigui possible trobar un degà de consens. Tots ho recordeu. Al cap d’uns dies, ella mateixa ens proposa –davant la nostra perplexitat- el nom de Josep Maria Huertas, l’únic periodista d’aquest país que, sense estar implicat en el procés, s’havia posicionat públicament i per escrit en contra de la nostra candidatura en termes extraordinariament despectius. Encara ara, no entenem el per què d’aquest atac. Evidentment, no podíem aceptar un candidat obertament hostil cap a nosaltres.
Per contra, al cap d’uns dies, a la Junta de Govern, vam aconseguir posar-nos d’acord. Després de molts esforços, la Junta acorda ,per unanimitat, adreçar-se a Lluís Foix i li demana que encapçali una candidatura d’integració per superar la crisi. Accepta. Tots ho recordeu, també.
Doncs bé, quan gairebé tot estava tancat, torna a aparèixer Montserrat Minobis –un altre cop sense que ningú li ho demanés-, per patrocinar una segona llista. A conseqüència d’aquesta intervenció, dos dels membres de la Junta, de l’antiga “llista Serrano”, que havien anat a buscar a Lluís Foix, se’n desdiuen i marxen del consens per integrar-se a una nova i improvitzada “llista Minobis”. La resta (tota la llista “Antillach” i la major part de l’antiga “Serrano”) ens quedem amb un pam de nas. Davant la insistència de Montserrat Minobis per fer fracassar el consens, Lluis Foix decideix plegar.
Penjada a “E-noticies” fa dies que hi ha una carta de la Montserrat Minobis. Diu “… Jo només estic i estaré sempre a favor de la convocatòria d’eleccions, la fórmula de la qual ens dota la democràcia, el Reglament i els Estatuts del CPC. I això és al que dóno suport”.
No entenem perquè la Montserrat Minobis, si això és el que ha volgut sempre, ens va enganyar a tots amb la martingala del consens dels exdegans i totes aquelles històries de vora el foc. I si s’ha atorgat un paper institucional com a exdegana, perquè no ha acceptat l’acord unànime de la Junta del Col.legi, que havia trobat un degà de consens? I és més, si tant convençuda està del que diu per què no es presenta ella com a candidata?
I ara som aquí. Desesperats, o gairebé. No hi ha llista de consens i anem a contrarellotge per recollir els avals per no quedar exclosos del procés electoral. Nosaltres també n’estem farts i també hem tingut la temptació de llençar la tovallola. Però ens frena una raó. Una sola raó. I és que necessitem un Col.legi que actuï i sabem que,possiblement, nosaltres som els últims que ho intentarem. Si us plau, ajuda’ns a renovar el Col.legi… O deixem-lo com a Llar del Periodista, amb servei mèdic.
Barcelona, 2 d’abril del 2006