Diverses reaccions arran de les declaracions de Joan Martí, de l’IEC, sobre l’ús de la llengua als mitjans de comunicació

20/11/08 at 12:00 am

En una entrevista a RAC1, Joan Martí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va fer unes declaracions on lamentava el mal ús de la llengua que fan molts periodistes i proposava sancions per resoldre-ho. Davant les reaccions que les seves declaracions van suscitar, hem recollit algunes reflexions i un comunicat del mateix Institut d’Estudis Catalans:

JOAN MARTÍ TÉ RAÓ
Article de Salvador Cot a l’Avui

“Això no caldria escriure-ho enlloc més del món però, en fi, som-hi: els periodistes que fan arribar les notícies a la societat han de conèixer la llengua amb què treballen. Com també és recomanable que els camioners disposin del carnet C, així com els forners han de tenir un forn i els capellans s’han de saber el pare nostre.

Però, per alguna estranya raó, hi ha qui pensa que el català està exclòs d’aquesta consideració. I n’hi ha hagut prou amb una utilització confusa del terme sancions perquè el president de la Secció Filològica de l’IEC hagi estat objecte d’un d’aquests linxaments que pateix un català diferent cada setmana, a fi d’alimentar les calderes de la premsa madrilenya.

Parlar bé el català és una condició prèvia. Igual com passa amb l’anglès, l’indonesi o el dzongkha dels telenotícies de Bhutan. De la mateixa manera que –seguint un criteri ben estricte, ho puc assegurar– a TVE no deixen gravar l’off d’un reportatge a cap periodista que considerin que té accent català. I no passa res. Una altra cosa és que hi hagi qui té bastant més clars els seus privilegis laborals i professionals que els pronoms febles.”

AMB JOAN MARTÍ
Article de Gerard Gort a El Punt

“Les veritats fan mal. I hi ha col·lectius, com el dels periodistes, amb la pell molt fina. Ultrasensibles a les crítiques solen reaccionar a la defensiva. Joan Martí ha fet unes reflexions sobre la incompetència lingüística de gran part dels comunicadors del país que tot i fonamentar-se en la lògica han aixecat polseguera. Martí encerta en el diagnòstic, només cal escoltar com parlen el català molts presentadors de ràdio i televisió tant de mitjans públics com privats o fixar-se en com escriuen la majoria dels llicenciats en periodisme o comunicació audiovisual. O més greu encara, massa directors dels principals diaris del país pequen del mateix defecte. No posaré noms perquè la llista seria molt extensa però alguns casos fan feredat. I no tan sols hem de parlar d’incompetència ortogràfica, també de pobresa lèxica, de manca de recursos, d’un desconeixement absolut d’expressions genuïnes. S’ha abaixat tant la guàrdia, s’ha devaluat tant el sentit de responsabilitat social dels mitjans de comunicació que la situació s’agreuja cada dia. Per això Martí també té tota la raó quan manifesta que qui no té una mínima competència lingüística no ha de poder exercir de comunicador. Que el crit d’alerta hagi d’arribar des de fora de la professió és simptomàtic i preocupant. L’exigència ha de començar per un mateix però davant un problema tan obvi com greu el col·lectiu ha d’obrir els ulls. El Col·legi s’obsessiona, en canvi, per qüestions menors.”

COMUNICAT EMÈS PER L’IEC:

“Respecte a la notícia que ha aparegut en alguns mitjans de comunicació en el sentit que l’IEC es proposa sancionar els comunicadors que cometin errors lingüístics, Joan Martí i Castells, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, fa les consideracions següents:

1.Lamento les conseqüències d’algunes de les meves paraules i en demano disculpes, ja que, si no s’han interpretat com jo volia, la responsabilitat deu ser meva.

 

2. L’IEC no ha pensat mai proposar de sancionar o multar els errors lingüístics dels professionals de la comunicació. Ni ho podria fer, ja que, com a acadèmia, ni té ni ha de tenir aquesta facultat.

 

3. El sentit que dono a sancionar és el d’‘acte pel qual l’autoritat competent ratifica i fa vàlida una disposició legal’ (en aquest cas, la normativa establerta per l’IEC).

 

4. Entenc que un comunicador ha de conèixer bé la llengua amb què s’expressa professionalment.

 

5. Les valoracions que vaig fer no es referien exclusivament als periodistes en llengua catalana, sinó també als dels mitjans que empren solament la llengua espanyola.

 

6. La solució perquè s’asseguri un bon coneixement lingüístic és que aquest s’exigeixi en el moment de la contractació professional. No a posteriori.

 

7. Rebutjo públicament i completament que ningú pugui aplicar accions punitives de cap classe per errors lingüístics comesos en l’exercici de la professió.

Barcelona, 19 de novembre de 2008″