Discurs de Ferran Casas, president del Grup Barnils, a la Gala de lliurament del Premi Ramon Barnils de Periodisme d’investigació 2017
15/12/17 at 1:06 pm
Gràcies a totes i a tots per la vostra assistència un any més a la gala d’entrega dels Premis Barnils de Periodisme d’Investigació. A vosaltres, socis, amics i aspirants a rebre el guardó, i també als nostres patrocinadors i amics de l’Ajuntament de Sant Cugat, la Diputació de Barcelona, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, el diari Ara, Nostrum (una de les grans empreses que ha decidit no marxar de Catalunya, que també cal que se sàpiga…), Born Centre Cultural i els vins de la Denominació d’Origen Terra Alta. Vull donar també la benvinguda a les autoritats, representants d’entitats i mitjans presents.
L’entrega del Premi, per les dates en les que s’escau, és una bona excusa perquè, des del Grup de Periodistes Ramon Barnils, fem una mica de balanç de l’estat de la professió, del context en el qual els periodistes del nostre país treballem. I la qualitat dels treballs que valorem al jurat també és un termòmetre envejable per saber on som, quins són els interessos, i també el nivell del periodisme que es fa a casa nostra i en la nostra llengua. En primer lloc vull donar les gràcies a Neus Bonet, degana del col·legi, a Antoni Bassas, del diari Ara, a Jordi Serrat, professor de la Universitat de Vic, a Salvador Enguix, corresponsal de La Vanguardia al País Valencià, i a Mònica Lablanca, directora de Cugat.cat, per haver format part del jurat. Enguany, ja ho sabeu molts dels que sou aquí, vam voler incorporar la categoria de periodisme local perquè, entenem que els temes que s’hi tracten a vegades no tenen el ressò que mereixen per fer el salt a l’esfera nacional. Per això calia un reconeixement a la bona feina que s’hi fa. I el retorn la veritat és que ha estat molt positiu.
En aquesta categoria hem premiat el reportatge “L’empresa Aparcaments Municipals de Tarragona va gastar més de 47.000 euros de diners públics en sessions de coaching: l’opacitat d’un contracte fet a mida” de Rafa Marrassé publicat a Porta Enrere, un mitjà local d’aquella ciutat dedicat al periodisme d’investigació. És un treball impecable des del punt de vista formal, que treballa totes les fonts, contextualitza i informa amb detall. Té, a més, un component de denúncia clar de la forma de fer d’una administració que entenem que és reprovable socialment. A més, el tema va tenir un cert recorregut i impacte local. Va fer que es moguessin coses, que entenem que és un dels valors del periodisme, que per principi ha de ser incòmode. La resta de treballs valorats també apuntaven en aquesta direcció i el debat al si del jurat va ser ric.
En la categoria d’obra publicada hi ha hagut, com era de preveure, un volum més important d’originals que demostra fins a quin punt el periodisme és capaç de sobreviure a la precarietat i hi ha empreses que mantenen la seva aposta. Al final ens vam decantar per “Contractes a l’ombra”, de Ferran Moreno i Judit Pastor, publicat al diari Crític. El seu treball recull el procés de contractació d’obra pública de la Generalitat els darrers anys i explica com l’arbitrarietat i l’opacitat d’aquests concursos és la que pot donar lloc després a irregularitats. En els darrers anys els casos de corrupció i les facilitats que ens dona la tecnologia han obligat les administracions a posar a l’abast del ciutadà, a través de portals de transparència, molta informació. Però cal jerarquitzar-la, destriar la que és rellevant de la que no i explicar-la. És allò de que la llum és necessària per veure’ns-hi però quan n’hi ha massa ens enlluerna i tampoc hi veiem. El treball, realitzat per dos periodistes molt joves, desplega, a més, tot el potencial dels interactius de la premsa digital treballant de forma excel·lent el vídeo o la infografia per fer entenedora al lector la informació presentant-la de forma atractiva. En aquest àmbit han manat els temes socials, com ara la lluita contra les drogues, les polítiques d’integració infantil i juvenil o la situació dels refugiats.
El tema dels refugiats, que sens dubte ha estat un dels que més ens ha impactat, també per la incapacitat de les administracions per resoldre’l, ha estat dels més presents en la categoria d’obra inèdita, que aquest any sí que podem premiar. Els treballs, alguns amb un nivell alt de redacció o elaborats materials audiovisuals, tenien un bon nivell i la tria no ha estat pas fàcil. Finalment ens vam decantar per “Feina a canvi de llit i menjar: quan l’explotació esdevé oci”, d’Enric Lluent. Retrata una nova forma diguem-ne que d’oci i de tenir una experiència i que acaba esdevenint, sovint, una forma d’explotació laboral no regulada. Un tema original i molt del nostre temps que ens demostra que allò quotidià no té perquè passar desapercebut i pot tenir una bona història periodística al darrere.
Aquesta edició constatem doncs com l’interès del periodisme en gratar no desapareix, i s’aborden temes de denúncia i que atreuen al ciutadà. Fomentar un periodisme actiu i motor d’una societat millor hauria de ser la nostra feina com a grup. La gala dels premis, ja ho sabeu per altres edicions, és una una bona excusa per trobar-nos, però també per alçar el dit, dir que hi som i que volem fer la nostra feina en millors condicions. Això és el que vam reivindicar l’any passat i en això és en el que ens hem implicat aquest any, amb col·lectius com les Dones Periodistes, el Sindicat de Periodistes o Som Atents en un debat sobre la professió des de la perspectiva laboral, de gènere i de la pluralitat en l’exercici de la nostra professió que esperem que anirà donant fruits.
El context ens condiciona com deia al principi. Estem en campanya electoral. Una campanya, la del 21-D, que ens té enfeinats i atents i a la que arribem després d’una tardor intensa. L’any 1920 el periodista nord-americà Walter Lippmann va dir que “la crisi de la democràcia és també la crisi de periodisme” quan vinculava la bona salut de l’una a la de l’altre. I no és agosarat dir que a Catalunya, al nostre país, la democràcia està en crisi, que passa un mal moment. Ho vam veure el 20 de setembre, amb la brutalitat policial de l’1 d’octubre, amb l’aplicació de l’article 155 contra la voluntat popular i amb l’empresonament de més de mig govern i l’exili de la resta. I després amb capítols grotescos com la prohibició d’un color, el groc, a l’espai públic. Una situació, fruit d’una desesperant manca de diàleg i de la negativa a escoltar la gent, que hauria d’avergonyir els governs europeus.
El periodisme, des d’un exercici compromès, no pot ser aliè al que passa, a la vulneració de drets fonamentals, individuals i col·lectius, que en els darrers mesos ha exercit un estat, l’espanyol, que ha decidit que per preservar la seva unitat tot s’hi val. Diversos treballs periodístics han documentat com ha tornat la guerra bruta i com aquesta usa, sobre tot, determinats mitjans per la seva màquina de fang. En aquest sentit, i també perquè està fet a Catalunya, en aquest cas per una gran empresa del sector audiovisual com és Mediapro, voldria fer una menció especial al documental “Les clavegueres d’Interior” que, donant veu als protagonistes, dimensiona el problema i ens fa prendre consciència de la magnitud del desafiament. I, malauradament, el context també s’utilitza, sovint, per dir-nos que no, que ara no toca fer periodisme, que ara no toca explicar allò que pot no agradar, aixecar tal o qual catifa, que no toca interessar-se per allò que no quadra o que grinyola. Que no toca, en fi, fer la nostra feina i fiscalitzar el poder, tingui el color que tingui.
I nosaltres ens hi hem de negar. Hem de defensar la nostra feina. L’ofensiva contra drets col·lectius com el del vot ha de ser denunciada, però també ens cal preservar la llibertat d’expressió i estar permanentment pendents dels atacs que patim els mitjans de comunicació i els periodistes. En els darrers mesos l’assetjament ha estat constant, el mapa de la censura de Media.cat ha registrat una activitat molt alta. La Guàrdia Civil ha visitat redaccions, secretaris d’estat han proclamat, sense immutar-se, que intentarien escanyar la premsa digital en català, s’han patit atacs de l’extrema dreta i la professionalitat de molts companys ha estat posada en dubte només per les seves idees o les dels mitjans on treballen. Els atacs que han patit els mitjans públics del nostre país, darrerament amb denúncies constants a la junta electoral fins i tot contra programes especials que no han emès mai o demanant “modular” la llibertat d’expressió, han fet que els professionals ens hàgim de mobilitzar. Denuncia manca de pluralitat qui menys ho pot fer, demana respecte a la feina dels periodistes qui més la menysprea, i opina amb contundència el tertulià de Madrid monolingüe que mai ha vist TV3. És el moment que ens ha tocat viure.
Deia que ens hem hagut de mobilitzar. Ho vam fer, amb diversos col·lectius i en un manifest que va recollir més de 5.000 adhesions de particulars i les de centenars de mitjans i entitats, en els dies previs a l’1 d’octubre en una iniciativa liderada pel Grup. I hi vam tornar de nou al Col·legi quan va arrencar la campanya. També fa uns dies a Viena, convidats per l’OSCE vam poder explicar, amb visita del personal de l’ambaixada espanyola per cert, en quin context treballem els periodistes catalans i com es vulneren alguns drets.
Ataquen els mitjans públics i ataquen l’escola catalana, dos models d’èxit de l’autogovern del nostre país. Des de fa uns anys es crea un marc per desacreditar i intervenir el que, des de l’espanyolisme, es considera una mena d’opi que ha fet que una majoria dels catalans no votin bé i pensin en coses diguem-ne que prohibides. Hem hagut d’arribar a l’extrem de defensar (amb tot el convenciment, no us penseu) un espai tan innocu i exemplar com l’InfoK. Ho hem fet per reivindicar que, lògicament, els nens ni poden ni han de viure en una bombolla i que és de ben petits, als mitjans i les escoles, que els hem d’educar en un consum responsable dels mitjans de comunicació que serà clau per una ciutadania crítica, empoderada i exigent.
Deixeu-me acabar amb una frase de Ramon Barnils (l’any passat també ho vaig fer, però no penseu pas que era la mateixa!) que penso que resumeix bé el moment que vivim els periodistes del país i fixa quina ha de ser la nostra actitud: “Si nosaltres ho volem, el rei anirà nu”. Moltes gràcies a tots per ser-hi!
Barcelona, 12 de desembre de 2017
