Grup de Periodistes Ramon Barnils

“Quan les llibertats es limiten no fan distincions”

13/12/18 at 11:06 am

Discurs de Ferran Casas, President del Grup Barnils, a la gala del Premi Barnils 2018

Bona nit. En primer lloc toca donar les gràcies i fer les salutacions. Benvinguts al president del Parlament, molt honorable Roger Torrent, al vicepresident, Josep Costa, i a les autoritats, diputats, i representants d’entitats i mitjans que ens acompanyeu.

En segon lloc un agraïment molt sincer (cal dir, perquè a més és cert, que sense ells tot això no seria possible) als nostres patrocinadors. Em refereixo a El Born Centre Cultural, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de Sant Cugat, a AMIC (mitjans d’informació i comunicació), al diari Ara i a la DO Terra Alta. La majoria hi sou des del primer any, i aquesta és ja la quarta edició del guardons. Gràcies, doncs, per ser-hi i ajudar-nos a convertir-los en referència.

I moltes gràcies a tots els companys i companyes per assistir, un any més, i a més enguany en som molts i moltes, a la gala d’entrega dels premis Barnils de periodisme d’investigació. Els que ens coneixeu -i els que no i sou del món de la comunicació teniu avui una magnífica ocasió per fer-vos socis del Grup i començar a encarrilar definitivament les vostres vides- ja sabeu que a Barnils en fem moltes de coses. I que ho intentem des del rigor i el compromís.

Des de seminaris, informes i observatoris de temes com la salut mental, els delictes d’odi, la discriminació, el llenguatge o la feina dels mitjans fins a col·leccions de llibres sobre periodisme o aquests premis i l’Anuari dels temes silenciats. Aquest últim és el que, a través del mecenatge –que aquest any hem tornat a superar amb èxit- i la seva posterior distribució i presentacions ens fa arribar a més gent que, sense ser necessàriament del nostre món, el de la comunicació, creuen en un model de periodisme honest, lliure i aprofundit. Aquesta gala ens permet, en canvi, trobar-nos bàsicament els de la colla periodística i reconèixer la feina de companys, que és el que fa més il·lusió.

Si l’any passat la gala va arribar en un context d’excepció política i social per la situació al país (estàvem a les portes de la campanya del 21-D i començant a assimilar un escenari de repressió que encara dura amb els presos polítics i els exiliats com les cares més visibles) enguany l’encarem amb una realitat plenament assumida: quan les llibertats es limiten no fan distincions.

En el que portem d’any hem vist com drets bàsics de ciutadania, i no només el de vot, s’han limitat de forma angoixant. Des del periodisme hem patit el setge i les agressions a mitjans i a companys per part de l’extrema dreta (fins i tot uniformada), però també pels poders oficials d’un estat que s’ha descarat. Ja sigui per preservar la seva unitat -com calgui i contra qui calgui- deixant en suspens l’estat de dret, o senzillament per impedir el lliure exercici del periodisme, com va passar ahir a Mallorca.

O és que ara ens voldran fer creure que requisar el telèfon i altre material als periodistes per saber quines són les seves fonts i qui els explica què és “el normal”? Més encara quan ho fan amb autorització de la fiscalia general de l’estat i saltant-se l’article 20 d’una Constitució -que en teoria consagra la llibertat d’expressió i el secret professional- que ells defensen i homenatgen per terra, mar i aire. Es persegueix atemorir el periodisme, però també les fonts perquè es busca, en definitiva, acabar amb els contrapesos de qualsevol sistema democràtic. Aquests dies parlem molt de la via eslovena o de la quebequesa -a falta de catalana- però l’estat ens demostra que, a l’hora de triar, no opta pas pels països més garantistes.

I davant d’això, què hi podem fer? Entenem que aquesta limitació ha de ser revertida amb més periodisme, amb atreviment de periodistes i empreses i fomentant el compromís de la ciutadania amb uns mitjans honestos, plurals, exigents i lligats a valors democràtics.

En el nostre cas és important la tasca de denúncia i el suport als companys. Ha passat amb el nostre soci Jordi Borràs, a qui hem pogut ajudar, a través d’una campanya de micromecenatge, a pagar la seva defensa o del que fem quan expliquem aquí o davant d’organismes internacionals els riscos que corre la llibertat d’expressió i la nostra feina. Fa anys que ho avisem i no ens ve de nou.

De fet, des del mapa de la Censura de Mèdia.cat documentem des de 2015 les amenaces i impediments per fer-la. I després de l’absoluta excepcionalitat de la tardor passada, en què des del Grup vam denunciar internacionalment la regressió de drets, aquest any hem seguit detectant una gran quantitat de casos, la majoria greus: agressions a periodistes, censura a humoristes i grafiters, restriccions a les xarxes socials i reformes legislatives, entre d’altres, que posen en perill les nostres llibertats. Seguim determinats en denunciar aquestes vulneracions, editarem nous informes en diversos idiomes i millorarem les eines que tenim per detectar, verificar i amplificar les denúncies de censura.

Podem posar-hi suport i denúncia i també exigència. En el cas del nostre país, i aprofito la presència del president del Parlament entre nosaltres, per reclamar, com ja vam fer ahir mateix en un comunicat i a l’abril de l’any passat a la cambra, complicitat a les institucions perquè facin un tomb en la governança de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. S’envia un missatge negatiu a la ciutadania i es compromet el prestigi dels nostres mitjans públics i dels seus directius, que estan al punt de mira de qui no hauria de poder denunciar segons què però té la vergonya de fer-ho, quan els partits es neguen a renunciar al repartiment partidari dels òrgans de govern i deixen a l’arbitri que els perfils pactats siguin professionals. Aquest cop sembla que ho seran, però ben bé podrien no ser-ho, com ja ha passat altres vegades perquè res obliga a que ho siguin. Cal, també al CAC, un canvi de model que fomenti la meritocràcia i la independència en la tria. Esperem que sigui així en els cas dels nous directors dels mitjans si es confirma la renovació de la CCMA.

Tot plegat per dignificar una professió que ni vol ni pot ser aliena al que passa, que per sort no viu en una bombolla. Que també es manifesta i fa vaga el 8-M, perquè ser un sector molt feminitzat no implica, per desgràcia, que avancem cap a la igualtat efectiva, sobre tot en l’àmbit dels llocs de més responsabilitat i en les tribunes d’opinió.

Hi podem fer tot això i hi podem posar periodisme. És, com deia, el que intentem al Grup: generar-lo i estimular-lo buscant complicitats de la ciutadania. I també fer un reconeixement. És la missió dels premis. Enguany hem guardonat de nou totes les categories i el debat al jurat, format pels companys Isabel Serrano, Mònica Lablanca, Joan Maria Morros, Carles Pont, Montse Eras, Antoni Bassas i jo mateix, va ser productiu i els ho agraïm. Ho va ser malgrat que vam haver de descartar grans treballs en tots els formats, des d’audiovisuals a llibres.

Els tres treballs que acaben de recollir el premi tenen molt a veure amb el moment que ens toca viure, com a ciutadans i periodistes. En la categoria de premsa local el guanyador ens mostra el rostre d’una sortida (si és que ho és) de la crisi que s’ha fonamentat en la desigualtat i que ha tingut efectes pràctics com la destrucció del nostre sistema de caixes d’estalvi. Ens explica la mala situació en que han quedat els treballadors en excedència de Caixa Sabadell quan han intentat recuperar la seva feina, ara al BBVA.

Volem que aquest premi a en Pedro Javier Armengou sigui també al Diari de Sabadell, un mitjà que fa uns mesos estava liquidat i que després d’un difícil procés empresarial ha revifat amb empenta i una nova pell. La premsa local ha de seguir vertebrant el Vallès i contribuint a la forta personalitat de les seves capitals. Moltes felicitats.

El premi a l’obra publicada és també molt actual. Té a veure amb tot el que us he explicat al principi, però des de la seva vesant econòmica. En aquest cas, l’Ara va explicar les pressions a les que els poders públics espanyols, amb el rei Felip VI al capdavant, van sotmetre les principals empreses i bancs del país per forçar canvis de seu i que quallés, en ple procés independentista, la sensació de caos i la por s’estengués gràcies a la profecia autocomplerta. Explica com uns van pressionar tot el que podien i els altres no van tenir problemes per cedir i legitimar el relat. És una feina periodística impecable, accedint a fonts que no sempre volen parlar i una aposta valenta del diari que mereix ser reconeguda, entre altres coses perquè ningú l’ha desmentida i ha provocat que passin coses en l’esfera política.

Com també era valenta, i molt destacable, la feina d’un dels premiats, Albert Martín, amb un altre cas, el de les facilitats que Esade va donar a Iñaki Urdangarín per treure’s els seus estudis i després convertir-se en professor. A vegades ens lamentem que el nostre periodisme no aixequi temes de corrupció o investigació, el jutgem menys incisiu –en les formes ho és- que el de Madrid, però el cas de l’escola de negocis i el cunyat del rei és com a mínim igual d’escandalós que el de Cristina Cifuentes. O altres treballs que vam avaluar com el que els companys de la Directa sobre com Agbar combat els moviments que treballen per la remunicipalització de l’aigua.

Però tornem al treball premiat, una sèrie de tres informacions que signen Albert Cadanet, Natàlia Vila, Àlex Font i Albert Martín. Amb els dos darrers he tingut l’ocasió de compartir redacció i són dos dels millors periodistes que m’he trobat, amb vista pels temes, valentia i, en el cas de l’Albert, a més, una fantàstica capacitat i entusiasme per aixecar el que ell anomena merca. La dels quatre periodistes ha estat una feina necessària per confirmar el que intuíem. El periodisme no ha de servir per fer-nos creure; ha de servir per fer-nos saber. I en aquest cas, el de la guerra econòmica contra el procés, ho aconsegueix. Ara tenim més certeses.

En la categoria d’obra no publicada hem premiat un treball que ens acosta a uns fets que van passar fa més de setanta anys i que malauradament tenen vigència. És un reportatge de Carles Senso sobre César Orquín, un heroi valencià que va salvar les vides de centenars de republicans a Mathausen i a qui, contràriament al que demostren documents que ell ha pogut treure a la llum, es va acusar d’enviar-les a una mort segura. Perquè? Doncs perquè Orquín era anarquista i la propaganda comunista, que es va apoderar de l’antifranquisme, va escampar el contrari. Deia que era un assumpte actual perquè en situacions de conflicte i tensió la veritat es converteix en la primera víctima i perquè, tal com demostren debats com el de l’exhumació de Franco, la memòria, entesa com fer justícia als que van quedar silenciats o tacats, és un assumpte pendent. I el periodisme ha de seguir ajudant.

Finalment, deixeu-me que, com toca i he fet els altres anys, acabi la meva intervenció amb una frase de Ramon Barnils que, a més, trobo que s’escau molt pels premiats. “Si nosaltres ho volem, el rei anirà nu”. Visca la república del bon periodisme!