Televisions “autonòmiques”: com fer país amb el que tenim i no equivocar-nos d’enemic
22/09/09 at 12:00 am
[Crònica de Joan Vila i Triadú, president del GPRB, sobre l’acte celebrat el dijous 17 de setembre a Òmnium Cultural i publicat al seu bloc]
Pot semblar un títol llarg i fora de lloc, peròuna idea com aquesta va planar anit en el debat sobre les “nostres televisions” nacionals o regionals, organitzat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils a la seu barcelonina d’Òmnium Cultural. Dit d’una altra manera: podem construir un espai català de comunicació, obert i competitiu, dins tot el domini lingüístic del català, amb les eines que ens proporciona l’estat de les autonomies, que trossegen aquest espai en com a mínim tres “comunitats autònomes” (si no comptem ni la Franja, ni Andorra ni Catalunya Nord) i no morir en l’intent?
Segons els representants de l’Obra CUltural Balear, Jaume Mateu, i Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, no podem, perquè la legislació espanyola ens encotilla i sempre ens va en contra (i sempre va a favor del transport indiscriminat de canals en espanyol). Segons els representants del Govern Balear, Gina Garcias, i del Govern català, Carles Mundó, hem de poder fer el màxim amb els instruments que tenim -les televisions autonòmiques actuals- i hem de treballar per legalitzar i blindar l’intercanvi d’emissions entre tots els territoris de parla catalana. Aquestes van ser, a grans trets, les dues visions contraposades que van dialogar ahir -en un ambient d’esquisida cordialitat, com no podia ser d’altra manera- en el debat públic “Televisió nacional o televisons regionals?”. Aquí rau el gran desllorigador: per a les dues entitats activistes i culturals de la Federació Llull (així com per a l’amfitrió Òmnium), només TV3 pot garantir el paper de televisió de país, en català, cohesionadora i potent, sense que això impliqui fer callar altres canals, d’esperit més “regional”, com IB3 o Canal 9 (aquesta última amb greus mancances lingüístiques, com tots sabem).
Per a Gina Garcias, en canvi, TV3 no pot jugar aquest paper quan només arriba a un 3% de l’audiència de Balears, i creu que IB3 té molta feina a fer en una tasca cohesionadora interna de les Illes, però es mostra favorable a la reciprocitat d’emissions, sempre que es respectin els drets adquirits per programes externs (retransmissions o ficció estrangera). CarlesMundó, de la seva banda, va reivindicar el paper actiu i compromés del seu departament a l’hora de promoure acords amb els governs balear, valencià, i ara també aragonès (per la Franja de Ponent) que assegurin la presència dels diferents canals de la CCMA fora del Principat estricte, però va reconèixer que en el cas del País Valencià raons polítiques impedien executar l’acord verbal al qual es va arribar, acusant clarament el PP i també el govern central de posar peus a les rodes a la difusió de TV3 a les comarques del sud. “Cap acord entre dos no es pot dur a terme si un d’ells no vol”, va dir taxativament, “però ningú no ens pot acusar de no haver-ho intentat i de no seguir batallant per aconseguir-ho”.
La sortida proposada per ACPV, una Iniciativa Legislativa Popular, que estableixi en una llei estatal l’obligatorietat de permetre la lliure circulació de les emissions en alguna de les tres llengües no majoritàries de l’Estat (català, gallec i esukara), tot i ser un camí no exempt de dificultats i de viaranys, sembla ara per ara l’única via perquè els valencians que ho vulguin, puguin seguir veient TV3 o la resta de canals de la CCMA. Una altra cosa, ja ho vaig avançar jo en la presentació del debat, és si els continguts de TV3 estan o no a l’alçada d’aquest anhel d’alguns valencians o illencs. N’haurem de parlar en una altra ocasió.
