Economia i política, un còctel explosiu contra la credibilitat dels mitjans
24/04/07 at 12:00 am
El periodista Joaquim Maria Puyal va ser guardonat, dissabte, amb el premi d’honor de la Nit de la Comunicació de les Comarques Gironines. Puyal, però, treu ferro al valor del periodista com a tal -amb què, d’altra banda, s’autoimbueixen tants professionals de la comunicació-, ja que la feina de periodista “generalment, és instrumental, caduca, no perdura en el temps“. Puyal reflexiona, en una entrevista a El Punt, sobre la (mala) salut del periodisme, en la línia del manifest L’ofici, amenaçat que va fer públic el novembre de l’any passat. Puyal considera que la televisió, cada cop més, està encarada “al negoci fàcil dels industrials, de manera immoderada. Cada cop n’abusen més. I no hi ha prou elements compensadors d’aquesta dinàmica de mercat“. L’administració tampoc no regula les excessives connivències entre mitjans comunicatius i partits polítics, fins al punt que “sembla clar que els mitjans convencionals són subsidiaris de les estratègies econòmiques, que la vinculació entre els grans grups mediàtics i polítics són cada cop més grans“.
Davant d’aquest doble descrèdit, el televident es troba indefens, motiu pel qual, “per sobre de tot, s’hauria de garantir que es cobrissin les necessitats comunicatives dels ciutadans. En lloc de fer això, passen per davant els interessos particulars, econòmics i polítics. Cal garantir que els mitjans tinguin com a referències bàsiques el receptor, l’esperit de servei, la veritat i l’honrada subjectivitat, una raonable independència…“. Per contra, lluny de garantir la independència comunicativa, els polítics “s’han acostumat a confondre mitjans institucionals amb mitjans governamentals i a etiquetar els grups com ‘dels nostres’ o ‘dels altres’. Això perjudica la qualitat de la comunicació“. És per tot això que arriba a afirmar: “em sento socialment decebut i amoïnat”.
Per començar a posar-hi remei, arriba a ironitzar (o no): “Els diaris, les ràdios i les televisions haurien de dur un prospecte, com els medicaments, que ens expliqués allò que cal saber: critiquem això perquè no som del mateix grup, lloem aquests perquè són dels nostres, no volem molestar aquest holding econòmic perquè té la majoria d’aquest mitjà o perquè és el nostre primer anunciant…“. Fa un parell d’anys, Joaquim Maria Puyal ja apuntava en aquesta línia, en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Quin sentit té parlar per ràdio? El de dir allò que vol l’amo? El de dir allò que vull jo? O el de dir allò que, entre tots plegats, creiem que interessa a la gent que ens escolta?“.
El periodista, a El Punt, també reflexiona sobre el menyspreu amb què el gremi tracta la llengua del país: “El respecte que tenen els canals britànics de televisió per l’anglès, els francesos pel francès o els espanyols pel castellà, no el tenen els mitjans catalans pel català. I això no és una opinió. És una constatació, un fet obvi. Hi ha un notable desinterès. Parlar malament el català no desprestigia. Parlar malament el castellà, sí. I això també val per a les estrelles mediàtiques“.
Puyal, finalment, també es lamenta sobre l’intent fallit per crear una ràdio nacional privada amb el Grupo Zeta el 1999, quan el Govern li va atorgar tres llicències, en oposició a les deu que va obtenir RAC1 i les set que va aconseguir Ona Catalana: “En un moment determinat vaig veure que Catalunya tenia la possibilitat de tenir mitjans propis, però que no hi havia industrials de la comunicació potents amb referents simbòlics ni marc focalitzat propi. Vaig creure que estaria bé endinsar-me en el terreny del poder i això va coincidir amb l’interès estratègic del grup Zeta d’entrar en el món audiovisual. Jo no havia aconseguit encapçalar privadament cap iniciativa, i em vaig pensar que anant amb un grup potent potser podria fer alguna cosa. La meva decepció va ser gran, no me n’amago. Però continuo pensant que és legítim que Catalunya tingui mitjans de comunicació més fidels a les seves característiques i a la seva gent. Hem estat víctimes dels interessos dels polítics, i d’aquests industrials, de vegades nouvinguts, que sempre flirtegen al voltant del poder buscant les seves quotes de beneficis.”
Publicat a: El Punt
