Els periodistes, els maten a prop de casa
13/04/07 at 12:00 am
La majoria d’informes de les organitzacions internacionals que defensen la llibertat d’expressió coincideixen en un punt: la majoria de periodistes morts en l’exercici de la seva professió no ho fan en zones de guerra. Son assassinats al seus propis països. Esgarrifós!
Pe Xavier Vinaderr
La imatge del reporter que cau malferit en un camp de batalla, lluny de casa seva, víctima d’un franctirador, d’un bombardeig, d’una emboscada, d’un segrest que acaba malament o de qualsevol desgràcia en un país encès per un conflicte armat és molt romàntica, però no és certa del tot. O no és tan freqüent com sembla si tenim en compte les dades objectives.
Per començar, la secció que està considerada com la més perillosa no és la d’internacional, sinó la de “corrupció”, on es tracten els successos lligats a les activitats politicoeconòmiques. Els periodistes dedicats a investigar aquest camp moren sovint a casa seva, assassinats per sicaris al servei del seu propi estat o d’una potència econòmica amb ramificacions mafioses. El més freqüent, a més, és morir “executat” segons les regles d’un contracte clàssic en els baixos fons: per armes de petit calibre disparades per emmascarats.
L’INSI (International News Safety), una potent organització no governamental amb seu a Brussel·les, té a punt un estudi molt complet sobre les tendències dels perills que corren els periodistes quan fan la seva feina. Abasta els últims deu anys i resumeix també els informes previs de Reporters sense Fronteres (RSF) o de la mateixa Federació Internacional de Periodistes (IFJ). Les conclusions posen el pèls de punta. En aquest darrer període, el nombre de periodistes i ajudants de premsa –intèrprets, guies, xofers o empleats administratius– morts en l’exercici de la seva professió –la majoria assassinats– s’acosta als mil.
I les xifres van en progressió constant: 147 durant l’any 2005, 167 el 2006… La víctima típica és sempre aquell desconegut reporter mexicà, filipí, o colombià que fica el nas en el negoci de les drogues, o en el nivell de vida escandalós d’un traficant d’armes. El més perillós és la curiositat per saber d’on vénen els suborns, les comissions, les pràctiques mafioses dins dels aparells de l’estat… Un terç dels periodistes assassinats van ser trobats morts al seu despatx, a casa o en un hotel on havien anat per trobar-se amb algun informador desconegut.
És cert que l’Iraq és considerat encara un dels llocs més perillosos per la premsa. L’any passat hi van morir 64 periodistes, la immensa majoria iraquians. Però, en l’últim decenni, tant Rússia com Colòmbia ja li han començat a fer la competència en aquest sinistre rànquing. Després d’Anna Politkóvskaia, assassinada a Moscou l’octubre de 2006, ha vingut el cas de Ivan Safronov, redactor del diari Kommersant, que va aparèixer mort enfront del seu domicili, el 2 de març, després de caure d’un quart pis. Investigava els beneficiaris d’una venda d’armes a Síria i Iran. A l’altra punta del món, a Colòmbia, els reporters cauen sense parar. De la majoria d’ells no en parlem mai.
Article d’opinió extret de: http://www.eltemps.net/op.php?aut_id=13
Publicat a: El Temps
