Grup de Periodistes Ramon Barnils

25 anys sense Ramon Barnils: un llegat que perdura

13/03/26 at 10:47 am

Per fer memòria de l’herència del llegat i l’impacte de Ramon Barnils, diferents presidents i presidentes que ha tingut el Grup i membres que el van conèixer reflexionen sobre l’essència del llegat del periodista

Aquest dissabte 14 de març farà 25 anys de la mort de Ramon Barnils, i per fer memòria de l’herència del seu llegat i l’impacte per al Grup Barnils, hem demanat als diferents presidents i presidentes que ha tingut el Grup, així com a membres que el van conèixer, que expliquin quina consideren que és l’essència del llegat de Ramon Barnils, per què va ser algú tan important per al periodisme i per què és important que 25 anys més tard continuï el Grup.

RITA MARZOA, expresidenta del GPRB (2001-2003)

Ramon Barnils va ser el mestre. El tenia a tocar, treballàvem a Catalunya Ràdio. Era un ésser intel·lectualment impressionant, i a la vegada revolucionari i amb una consciència nacional empoderadora. Erem joves “sargantanes”, que sopàvem per fer bullir tot el que duíem dins. Professionals del periodisme amb tot per aprendre, i amb ànsia de contrucció nacional. I per a mi, per damunt de tot, el far que va representar el Ramon per a la nostra generació va ser el compromís amb una professió responsable i conscient a la vegada que en un marc nacional de Països Catalans irrenunciable, un marc comunicacional de país sencer. I vam decidir crear, en faltar ell, una eina per a fer-ho possible, amb veterans  de la professió, joves que arrencàvem, i cadells que es formaven. En un panorama professional dominat per grans elefants, irrompíem sargantanes. I encara som aquí, per seguir creixent amb consciència, de manera intrageneracional.

ORIOL CORTACANS, expresident del GPRB (2003-2009)

Per mi l’essència del llegat de Ramon Barnils es resumeix en aquesta frase que se li atribueix: “Periodisme d’investigació? És que n’hi ha d’altre?”. Avui aquesta manera d’entendre el periodisme continua sent necessària, des del rigor més estricte, incomodant el poder i la mediocritat. I tot això amb un ús precís de la llengua, amb una actitud insubornable i una mirada al món des dels Països Catalans.

Que hi hagi un Grup que promogui el tipus de periodisme de Barnils és una sort i una urgència en una moment com l’actual on la llibertat d’expressió és amenaçada i la mentida descarada és la matèria prima de molts mitjans de comunicació.

JOAN VILA, expresident del GPRB (2009-2011)

Vaig tenir la sort de conèixer Ramon Barnils en dos moments de la meva vida: primer, com a alumne seu a la Facultat de Comunicació de la UAB i, més tard, com a professional, treballant en mitjans on ell col·laborava assíduament, per exemple al setmanari El Temps. Tot i que en cap dels dos casos el vaig tractar a fons, recordo l’essència d’allò que ell transmetia als qui tenia al seu voltant: el rigor, l’atreviment, el remar contracorrent en l’àmbit de les idees polítiques, l’autocentrament nacional en el sentit del ʺpaís sencerʺ, la connexió amb el periodisme que es feia abans de la dictadura franquista… en definitiva, una manera desacomplexada i poc comú d’exercir la professió.

Vint-i-cinc anys després de la seva mort, que hi hagi un col·lectiu de periodistes que porti el seu nom, amb moltíssims dels socis prou joves per no haver-lo conegut personalment, és un orgull i un símptoma que bona part del que ell propugnava encara està per fer i és possible, però que ni de bon tros podem donar per assolit. I també és una demostració que la seva feina de formigueta, d’anar connectant gent d’aquí i d’allà, d’anar sembrant llavors invisibles per al futur, va ser l’encertada. Era un periodista de referència en vida i ho continua sent ara, un quart de segle després de marxar, perquè tant la nostra professió com la societat en general continuen mancades de persones amb l’alta dosi de genialitat i ascendència en l’entorn que va tenir Ramon Barnils.

HUMBERT ROMA

“Periodisme d’investigació?… És que n’hi ha d’altre?”. Aquesta pregunta emblemàtica, que solia fer en Ramon Barnils, resumeix en poques paraules el seu llegat. En Ramon va ser un apassionat pel nostre ofici. Rigorós. Mordaç, quan calia. Solidari per sobre de tot. Fidel a la nostra llengua i a la nació sencera, els Països Catalans.

ENRIC MARÍN OTTO

Vaig començar a tractar regularment el Ramon en els meus primer anys de professor a la UAB, a Bellaterra. De mitjans dels setanta a mitjans dels 80 el campus de Bellaterra fou una mena de Nanterre català. Amb el dictador Franco encara viu, la primavera del 1975 s’aprovà el manifest de Bellaterra, veritable punt de partida de de la universitat catalana del darrer mig segle. En aquell paisatge obertament creatiu i radicalment inconformista, en Ramon Barnils fou una figura clau. Per què? Bàsicament, per dues raons. Trencà, alhora, una imatge fixa del país i una visió conformista del periodisme.

Quina imatge fixa del pais? Durant el darrer quart del segle XX, a Catalunya, es va anar consolidant un repartiment d’espais, imaginaris i hegemonies que va travessar totes les dimensions del país. Un repartiment d’hegemonies que va acabar articulant-se principalment al voltant de dos projectes polítics confrontats: el del PSC-PSOE i el de CiU.

D’una banda, la Catalunya presentada com progressista, urbana i desnacionalitzada. De l’altra, la Catalunya catalogada de conservadora, de comarques i nacionalista. El risc més evident d’aquell imaginari dual era que la seva impregnació i el seu abast social facilitaven la consolidació d’una visió migpartida del país. Dues Catalunyes segregades i contraposades… En realitat, tot era una mica més complex. De fet, el maragallisme contenia molts elements de renovació i actualització de la catalanitat; i el pujolisme recollia aspectes ben genuïns de catalanitat popular. El fet és que en el camp del periodisme, la figura que més va fer per trencar aquesta imatge escindida del país fou l’enyorat Ramon Barnils. Ell va demostrar amb la seva contundent pràctica periodística que es podia tenir una imatge no provinciana del país des de posicions inequívocament crítiques i progressistes.

I quina visió conformista del periodisme? Els límits de la Transició política que va infantar el Règim del 78 van tenir un efecte subtilment erosionador de la pràctica del periodisme crític. I, en aquest terreny, en Ramon va mantenir la mateixa actitud rebel i disruptiva que va demostrar en la seva concepció del país. En Barnils va practicar abans que ningú el periodisme crític i d’investigació en equip. Només cal recordar el llibre col·lectiu “La torna de la torna”. Per això, el llegat del Ramon Barnils es podria resumir en dues afirmacions complementàries: una visió popular i inconformista del país que fa possible un periodisme crític. I una concepció lliure, culta i rigorosa del periodisme que ens apropa a la justícia social i les llibertats nacionals.

DAVID BASSA, expresident del GPRB (2011-2016)

Recordo perfectament quan, sent encara estudiant de carrera, vaig conèixer en Ramon Barnils, en un dels sopars que organitzava ell mateix periòdicament, sempre volent-se envoltar dels joves que volíem fer periodisme amb consciència nacional. És a dir, no un periodisme qualsevol, sinó un periodisme compromès amb el país, amb la llengua i, evidentment, amb el rigor.

En Ramon Barnils ho tenia molt clar i ho explicava sense embuts: per què coi un independentista no ha de poder ser un periodista de Pulitzer? Quina contradicció hi ha entre la consciència nacional i el rigor periodístic? Si n’hi hagués, no hi hauria cap periodista rigorós, atès que tothom té consciència nacional. L’únic que ens diferencia a nosaltres és que la nostra nació no té estat, i això hi ha qui ho veu com a perniciós. El seu raonament era, i és, absolutament imbatible per evident, clar i directe. Però, per desgràcia, encara ha de ser repetit avui.

Malauradament, al nostre voltant, a les nostres redaccions, encara hi ha companys convençuts que si ets independentista no pots ser un bon periodista. Per això, el llegat i l’essència d’en Ramon Barnils són més vigents que mai. Tant de bo, algun dia no calgui reivindicar-los perquè, per fi, formin part de la normalitat de la nostra professió i del nostre país. Però aquell dia encara no ha arribat.

FERRAN CASAS, expresident del GPRB (2016-2021)

Amb en Barnils no érem de la mateixa generació i ens havíem saludat algun cop i prou, però el llegia i l’escoltava a la ràdio. Era una patum de la professió i un personatge que m’atreia. Tenia background, no parlava d’oïdes, era torracollons i això el portava, també per la mirada àcrata que aplicava a molts àmbits, a qüestionar l’ordre establert en una Catalunya on tot era massa dual.

Ho feia amb ironia i fins i tot amb una bona dosi de sarcasme. Dos ingredients que, amb la informació nua i crua, són bàsics en el bon periodisme d’opinió. Ser Barnils i fer-se lloc en aquell país que es conformava amb l’autonomia i on es callaven massa coses tenia mèrit. En allò que l’apassionava prenia poques prevencions i ho transmetia.

La idea de batejar com a Ramon Barnils el grup i de crear-lo a partir d’aquella llista de correu informal d’una colla de periodistes del “rotllo”, i que després s’ha convertit en un punt de trobada, ajuda mútua, millora i reivindicació necessària de la professió i del país, va ser oportuna i va generar un consens total. Perquè Barnils era, com tots els que decideixen pensar per ells mateixos, contradictori i gens dogmàtic. Però el seu compromís amb el país -amb els Països- i amb un periodisme que fes una societat més crítica i justa estava fora de dubte. El Grup de Periodistes Ramon Barnils n’honora la figura.

ENRIC BORRÀS, expresident del GPRB (2021-2026)

No vaig conèixer Ramon Barnils. L’he llegit, l’he escoltat i coincideixo amb ell amb moltes de les coses que en sé. En algunes altres segurament discreparíem. I no demanaria perdó per fer-ho, com tampoc ho faria ell. Discrepar és sa i és necessari. Sense dubte, sense una bona dosi d’escepticisme, no hi ha periodisme. Només quedarien butlletins oficials i notes de premsa.

On segur que ens trobaríem amb Ramon Barnils és en la defensa d’una manera d’entendre el periodisme. Un ofici fonamentat en la curiositat i l’esperit crític que no es queda només en el quan, el què, l’on i el qui, sinó que sobretot ha d’aprofundir en el com i el per què. Un ofici, també, arrelat i al servei del país. El punt de vista i el marc mental del periodista determinen què és capaç de fer i si sabrà arribar a la gent, al seu país. Aquesta manera de fer i entendre el periodisme és la que defensem al grup que porta el nom de Ramon Barnils.

També hauria coincidit amb ell en una altra cosa: els catalans som diferents i tenim el dret i el deure d’exercir aquesta diferència en llibertat. Encara que a vegades, fent-ho, fem enfadar algú. Sortir d’Espanya és una qüestió de bon gust, deia ell. I de supervivència, afegiria jo. Però que siguem diferents i tinguem el dret de ser-ho no ens fa millors als altres. Per molt que alguns ara l’intentin utilitzar, Ramon Barnils mai hauria estat un feixista, ni hauria seguit el joc de l’extrema dreta. Segurament també hauria dit que és una qüestió de bon gust.

ELISABET BORREDA, copresidenta del GPRB

Ramon Barnils era un personatge incòmode i fascinant. Intel·ligent, murri, singular i provocador. 25 anys després de la seva mort, es fa difícil imaginar-lo en el context actual, si bé la majoria dels seus posicionaments són plenament vigents. “Hem passat de no tenir notícies a tenir-ne massa, i tan mort és qui es mor de set com qui es mor ofegat”, assegurava molt abans de l’aparició de les xarxes socials i, per tant, molt abans d’aquesta allau de desinformació i postveritat que s’ha convertit en el nostre dia a dia. O “qui es pensi que un periodista és més que un assalariat, no sap què és un periodista ni sap què és un assalariat”, ja lamentava amb cruesa i encert sobre el gremi que compartim.

Des del Grup Barnils seguim l’estela d’aquest periodista que va ser polifacètic, que durant més de 30 anys va passar per mitjans de tot tipus fent pràcticament tots els papers de l’auca, mantenint sempre un posat sorneguer i defugint allò políticament correcte. Desacomplexadament independentista, generava debat sobre la professió i el país sense matisos ni pèls a la llengua. Per això, des del grup, també a dia d’avui -i seguint la voluntat de qui el va fundar- busquem continuar creant aquests espais de reflexió al voltant del que ens ocupa i preocupa: el periodisme, els Països Catalans i la llibertat d’expressió.

Quant al Barnils més personal no m’aventuro a extendre’m: ni el vaig arribar a conèixer ni podem saber com seria ara. Les converses de bar, però, diuen que va ser un home amb humor, amb carisma i amb un atractiu cap a les dones que dominava a la perfecció. Per això, com a dona només puc desitjar que també en aquest àmbit fos tan visionari com ho va ser amb la professió i, amb el temps, a dia d’avui hagués pogut arribar a ser també referent de masculinitats desconstruïdes. Ja ho sabeu: “Sempre salta una espurna d’esperança que ens justifica als optimistes”.

ARNAU LLEONART, copresident del GPRB

Com parlem d’aquells que ja no hi són i s’han convertit en símbols? Sovint la persona real es desdibuixa. Se n’accentuen les lliçons i se n’obliden les contradiccions que ens fan humans. Fa vint-i-cinc anys de la mort de Ramon Barnils i aviat en farà vint-i-cinc del naixement del grup de periodistes que des de fa un mes tinc el gust de copresidir.

Tenia sis anys quan en Barnils es va morir. No en vaig descobrir la figura fins que m’hi vaig topar a la mateixa universitat on ell havia fet classe i d’on va marxar enfadat. I el vaig conèixer justament gràcies al contacte amb el Grup Barnils, que en reivindica el nom com una bandera del bon periodisme: crític, punyent, compromès i aquell punt de mala llet necessària per desempallegar-se dels poderosos que hi posen traves.

En Barnils l’he llegit, però no l’he viscut. I amb aquesta distància sempre m’he demanat què hauria pensat ell del Grup Barnils. Estaria còmode havent esdevingut un referent? N’hi hauria respostes de tota mena, però la clau d’aquesta qüestió és fora de Ramon Barnils. El Grup Barnils en porta el nom, però no n’és el marmessor. En reivindica la figura com una inspiració de la feina ben feta, però no queda constret per allò que va dir i va fer Barnils, sempre que no en suposi una contradicció directa. És un espai de trobada de periodistes que defensen la mirada crítica i el compromís com a base de l’ofici. Vés a saber si Ramon Barnils seria soci del Grup Barnils, però el que segur que no suportaria és que no fos rabiosament lliure.