• Ignasi Franch, periodista autor de l'informe
• Santi Lapeira, membre de la Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català
  
• Joan Vila i Triadú, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils
• Marc Roca, director de continguts web d'Escacc

L’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC); l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG); l’Associació de Premsa Forana, de Mallorca; l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes i l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal i Local (ACPC), amb l’adhesió de Coneqtia i Escacc, van aprofitar la cinquena Convenció de la Premsa Comarcal celebrada a les Borges Blanques per oficialitzar la seva voluntat d’iniciar un procés de confluència. D’aquesta manera, s’han posat els fonaments per crear una federació que les agrupi i que, segons el president de l’ACPC, Estanis Alcover, podria néixer després de l’estiu.

En aquest sentit Alcover explica que mentre avancen en la redacció dels estatuts definitius ja han iniciat un treball conjunt: reunions periòdiques sobre la situació del sector, la preparació d’un postgrau sobre periodisme de proximitat i especialització així com el treball conjunt de l’APPEC i Premsa Comarcal per ajudar a cristal·litzar l’Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes -la seva homònima al País Valencià-.

A les Borges els representants de les diverses entitats van presentar els primers elements de treball en comú basats en l’eficiència però també “en el valor simbòlic” d’agrupar-se. En aquest sentit destaca l’organització conjunta de serveis, com els digitals i de noves tecnologies; sessions de formació i innovació; la creació d’una central de serveis editorials de nova generació (entorn audiovisual, telefonia mòbil, digitalització, etc.) i l’optimització de recursos comuns.

Estanis Alcover deslliga la creació de la federació de l’actual situació de crisi que afecta especialment el sector de la comunicació. “Des del moment en que vaig accedir a la presidència de Premsa Comarcal-ACPC em vaig interessar per la unió de les associacions d’editors de premsa de Catalunya i de tot l’àmbit dels Països Catalans en una federació” va afirmar a les Borges. En aquest sentit recorda que ja fa quatre anys s’havia fet un primer intent però el canvi de presidents en dues de les associacions i el nou context legislatiu ho havien fet aparcar. En tot cas deixa clar “que en cap moment ens hem deixat de veure ni col·laborar en temes puntuals”.

A banda d’establir sinergies per ser més eficients, Alcover té clar que la federació es convertirà en un autèntic lobby de la premsa en català i que esdevindrà un element clau per a la interlocució amb la resta del sector i les institucions.

>> Article d’opinió: “Federació 2011” (David Centol, Comunicació 21)

• Trobem sorprenent que els Mossos proposessin una simulació d’aquestes característiques i encara ho és més que periodistes i mitjans ho acceptessin i hi participessin sense buscar-ne cap aspecte crític, cap element controvertit. Les cròniques que s'han fet públiques del simulacre ho han enfocat com un divertimento o un experiment graciós, tot i que per a nosaltres no té cap gràcia.
  
  
• Critiquem la realització de la simulació perquè no ens sembla que sigui la millor manera d'afrontar la indignació i crítiques de la professió per les agressions policials que van patir alguns periodistes en la manifestació estudiantil de fa un any a Barcelona sinó que, per contra, constitueix una “burla” pels companys que van ser apallissats sense cap mirament pels antiavalots. Les condemnes a alguns agents per agressions a periodistes en aquella manifestació demostren, per exemple, qui és el qui s'excedeix en la seva feina.
  
  
• Els continus episodis de conflicte han demostrat que el problema no és que els periodistes no entenguem la feina dels Mossos antiavalots, sinó que a aquests no els agrada la manera de treballar dels periodistes i contínuament vulneren el dret a la informació de la ciutadania que els periodistes intentem defensar.
  
  
• Ens preguntem què es pretenia amb aquest circ (i amb mesures paral·leles com l'armilla): espantar els periodistes perquè a partir d'ara s'ho mirin de més lluny? Busquen impunitat per a les agressions policials? O, com a mínim, "comprensió" de la impunitat?
  
  
• Per tant, per evitar nous conflictes és necessari que els agents policials tinguin clar el respecte al dret a la informació, i això és una tasca interna del cos i dels seus responsables. Cal que s'assumeixin els erros comesos fins ara i, si cal, que siguin els Mossos els qui es posin a la banda dels professionals de la comunicació.

Els responsables de la brigada mòbil (BRIMO) dels Mossos d’Esquadra van convidar el passat dimecres a un grup de periodistes a participar a un “joc” de dubtosa gràcia. Els informadors, vestits d’antiavalots, es van enfrontar a un suposat grup de manifestants que, en realitat, eren agents de la policia autonòmica. Tot plegat, quinze mesos després de la manifestació d’estudiants que va acabar amb una trentena de periodistes agredits pels Mossos d’Esquadra però només dues denúncies.

Els vídeos d’Antena 3 i Barcelona Televisió (BTV) fan bona aquell refrany que una imatge val més que mil paraules. Es pot veure un bon resum del “joc” al qual es bon prestar una bona colla de periodistes per, tal com diu la crònica de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), “tancar ferides” després que “es miressin de reüll” en tots els aldarulls que es produïen a la ciutat de Barcelona des de la crisi antiBolonya. Ni aquesta crònica -ni les de les dues televisions citades- fan referència al fet que a la manifestació del 18 de març de 2009 va acabar amb més de trenta informadors ferits.

Pel Grup de Periodistes Ramon Barnils (GPRB) és “sorprenent” la simulació que van proposar els Mossos d’Esquadra però “encara ho és més que periodistes i mitjans ho acceptin i hi participin sense buscar-ne cap aspecte crític, cap element controvertit, com un divertimento, com un experiment graciós”. A més, entenen que és una “burla” per aquells professionals que van matir l’acció indiscriminada de la mateixa brigada mòbil. “Els continus episodis de conflicte han demostrat que el problema no és que els periodistes no entenguem la dura feina dels mossos antiavalots, sinó que aquests no comprenen la feina dels periodistes i contínuament vulneren el dret a la informació de la ciutadania” conclouen.

Enric Borràs, que en el moment dels fets treballava a VilaWeb, va ser un dels periodistes que va patir els cops de porra dels Mossos d’Esquadra. A més, va ser un dels dos únics contusionats que va anar més enllà de les queixes i protestes -es va fer una concentració a la plaça Sant Jaume- i va denunciar a l’agent que el va colpejar. El jutge el va identificar i el va condemnar a una multa de 180 euros i a una indemnització de 250 euros. Per altra banda, un dels fotògrafs que més va patir les càrregues indiscriminades també va denunciar un agent de la BRIMO que ha hagut de pagar una multa de 1.000 euros per una falta de lesions. Finalment, hi ha una tercera denúncia pendent de resoldre realitzada en aquest cas per un treballador de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) que acusa a un antiavalot de colpejar-lo al cap. La gravetat de les ferides podria suposar una condemna per un delicte d’agressió.

Borràs qualifica l’experiència d’aquest dimecres com a “increïble i surrealista”. “Volen convèncer que fan les coses bé, però per saber-ho cal estar als llocs dels fets” explica el periodista. En aquest sentit recorda que els Mossos voldrien els informadors a darrera de “tres o quatre cordons policials”. “Poder veure què passa suposa un risc però una és que s’escapi un cop de porra i l’altre rebre una agressió premeditada” explica. Per Enric Borràs si els fotògrafs van junts a les manifestacions en grups de dos o tres és perquè temen als Mossos i, d’aquesta manera, s’asseguren tenir proves de les possibles càrregues. Quinze mesos després dels fets de Bolonya considera “increïble que hi hagi periodistes que s’hagin prestat acríticament a aquest joc”. De tot plegat només s’ha pogut llegir una veu crítica des dels mitjans. Un article de l’ABC (“Periodistes o primos”?) en el qual es pregunta com van poder convèncer els Mossos a un ampli grup de periodistes participar a tal quintada.

Enric Borràs també es mostra molt crític amb els acords assolits entre el Col·legi de Periodistes i el Departament d’Interior que, a banda de l’obligatorietat d’un braçalet identificatiu, recomanen dur una armilla taronja fluorescent. “Suposa considerar que el problema era que els Mossos no veien els periodistes, en canvi la realitat és que no volen gent pel mig que vegi el què passa” afirma amb rotunditat. En aquest sentit fa una crida a no utilitzar unes armilles que “només ha vist en països en guerra com Palestina”.

Borràs es mostra d’acord amb les afirmacions del fotoperiodista Albert Salamé, que va cobrir les mobilitzacions per l’ACN. En una anotació al seu bloc just quan es complia un any dels fets considerava que de tot plegat en quedava la sensació de “presa de pèl”. Per Salamé es va produir un “fals corporativisme en defensa dels periodistes ferits” com aquells mitjans que van intentar aprofitar-ho per aconseguir contrapartides a nivell d’exclusives a les diverses institucions.

La Unió de Periodistes Valencians, organització professional majoritària en l’àmbit de la Comunitat Valenciana formada per vora de huit cents professionals, atorgarà els seus Premis Llibertat d’Expressió 2010 als Fotoperiodistes Valencians, a Romà de la Calle, a l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, als periodistes de la SER Daniel Anido i Rodolfo Irago i a la revista Cuadernos del Sureste.

Als Fotoperiodistes Valencians perquè han vist retallat el seu dret a la llibertat d’expressió després que la Diputació de València censurara part de l’exposició “Fragments 2009” del MuVIM, el passat 05 de març.

Romà de la Calle, director del Museu Valencià de la Il.lustració i la Modernitat (MuVIM), amb una llarga trajectòria professional a l’àmbit de la cultura, decidí dimitir del seu càrrec el passat 8 de març davant la censura i l’atac contra la llibertat d’expressió que va cometre la Diputació de València en retirar totes les imatges relacionades amb el cas Gürtel de la mostra fotogràfica ‘Fragments d’un any 2009’, organitzada per la Unió de Periodistes.

L’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J es va constituir arran del greu accident que va patir la línia 1 de MetroValencia el 3 de juliol de 2006 i on van perdre la vida 43 persones. Des d’aleshores els membres d’aquest col•lectiu demanen una investigació que aclarisca el que va passar aquell 3 de juliol al túnel de l’estació de Jesús. El premi reconeix la tenacitat i coherència de l’associació davant el silenci institucional i el d’alguns mitjans de comunicació.
                                             
El premi als periodistes Daniel Anido i Rodolfo Irago, de la Cadena SER, subratlla el treball dels professionals per la llibertat d’informació i expressió. Ambdós han estat condemnats a presó i inhabilitació per a l’exercici de la professió periodística per revelació de secrets, després de fer pública una llista d’afiliacions irregulars al Partit Popular de Madrid. Una condemna que resulta, si més no, incomprensible quan el mateix jutge reconeix que era un fet “noticiable” i la informació estava contrastada.  

La revista canària Cuadernos del Sureste ha estat condemnada recentment pel Tribunal Suprem a pagar 15.000 euros a l’ex secretari de l’Ajuntament d’Arrecife, Felipe Fernández Camero, per denunciar les seues activitats relacionades amb la corrupció urbanística a Lanzarote. Una informació que els jutges han qualificat com a “veraç, proporcionada i suficientment contrastada”.

Rafael Amorós, creador del nou guardó

D’altra banda, els Premis Llibertat d'Expressió 2010 estrenen un nou disseny de la mà de l’artista plàstic Rafael Amorós (Albaida 1964). Amorós, qui ha fet una escultura que evoca la llibertat, és un dels artistes valencians amb major projecció nacional i internacional. Amb una formació plural que va des de la influència de Francesc Messa, estades en la casa-estudi d’Antoni Miró, classes del gravador romanés Pavel Radoulovsqui, i del fotògraf Josep Vicent Monzó, la seua obra ha anat evolucionant estilísticament i tècnicament sempre manifestant un caràcter inquiet i obert a noves troballes i investigacions.

El tractament mediàtic de la mort de Juan Antonio Samaranch només ha destacat els aspectes positius de la seva trajectòria vital, n’ha justificat la militància franquista i n’ha silenciat les seves facetes més controvertides. Aquesta és la conclusió del dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch, elaborat per l’observatori crític dels mitjans Media.cat, que impulsa el Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc. L’informe analitza el ressò que ha tingut la mort del president honorífic del COI als diaris generalistes i esportius, a la premsa digital i al Telenotícies de TV3 entre els dies 21 i 23 d’abril de 2010.

Dels 123 articles sobre la figura de Samaranch publicats en la premsa generalista, només 39 esmentaven la seva filiació política a Falange. Segons l’informe, “els mitjans han justificat o matisat l’adscripció de Samaranch al règim franquista per les circumnstàncies socials i polítiques de l’època”. Així mateix, també han silenciat els escàndols de corrupció que van afectar la seva trajectòria al capdavant del COI: només en 12 articles es fa referència a aquest tema. La reforma de la carta olímpica impulsada pel mateix Samaranch, que veta la participació als Jocs Olímpics de les nacions sense estat –entre les quals Catalunya–, “ha estat obviat totalment per la premsa”: el tema només s’ha tocat en dues ocasions, i hi ha fet referència un únic rotatiu: El 9 Esportiu de Catalunya, que s’encarta en les edicions diàries de l’Avui i El Punt.

L’informe també destaca que el tractament de la premsa esportiva editada a Catalunya, amb l’excepció d’El 9 Esportiu, “ha estat totalment acrític” amb la figura de Samaranch. El Mundo Deportivo i Sport “tracten de forma tangencial el passat franquista del personatge i ressalten sobretot la seva carrera esportiva”. El paper d’aquests mitjans “és especialment rellevant” tenint en compte la seva nombrosa audiència, i per tant, “resulta especilament greu el tractament esbiaxat que fan de la figura de Samaranch”.

El tractament més equànime, al marge del realitzat per El 9 Esportiu, l’han realitzat els mitjans digitals, que no han ocultat cap de les facetes del personatge. En aquest sentit, l’informe també analitza el ressò de la mort de Samaranch en la premsa internacional i l’impacte que ha tingut en les xarxes socials, i afirma que “el cas Samaranch apunta al final de les audiències captives”. Media.cat conclou que “la mort de Samaranch ha estat per als grans mitjans de comunicació un exercici col·lectiu de desmemòria, i en alguns casos, de manipulació directa de la història”, i que la cobertura mediàtica del fet “evidencia el poc esperit crític i el seguidisme envers les línies marcades pel poder polític i econòmic” de la majoria dels mitjans catalans.

>> Dossier La cobertura mediàtica de la mort de Samaranch